Una gran llicó

En Dàmas mirava ensopit per la finestra, mentre el tedi aturava els minuts del rellotge, eternitzant el seu avorriment.
-Eh, President, desperta. Sempre estàs a les estrelles, burinot –xiuxiuejà en Roc.
El bot de sorpresa del Dàmas hagués estat recompensat per un càstig de la professora si aquesta no s’hagués trobat de cara la pissarra, traçant línies d’interminables apunts.
Tranquil de nou, en Dàmas mirà al seu company, esperant una explicació a la sobtada interrupció. Tot i la enveja que en Roc despertava en el Damàs, ja que els astres li havien concedit una indecorosa bellesa que eclipsava qualsevol que l’envoltés, era l’únic a qui en Dàmas permetia que el molestés sense posar-li mala cara. Al fi i al cap, els millors amics no estan per retreure’s nimietats.
-No es que m’interessi la lliçó gaire més que a tu, però aviat et tocarà corregir els deures i aquesta dona et deixarà sense esbarjo si tardes més de dos segons en reaccionar. I el President no es pot pas permetre un càstig –apuntà en Roc amb un somriure.
En Dàmas somrigué. Feia temps que el Roc havia pescat que el seu nom escurçat era idèntic al del president català i el sobrenom no s’havia fet esperar.
-I no pots passar deixar-me sol. A les grades que hi ha a l’altre extrem del pati ens esperen la María i una amiga seva que va un curs per sobre nostre –exclamà en Roc amb avidesa.
I tant aviat digué això, el somriure d’en Dàmas s’esvaí més de pressa que les seves ganes per trepitjar el pati. Perquè anar a l’esbarjo amb el Roc implicava anar a conèixer noies. I encara no havia trobat res que l’esglaies més que fer-se valdre davant dels ulls de les noies.
Es podia saber la tabla periòdica de memòria o conèixer al detall l’anatomia humana, però en Dàmas només podia quedar-se glaçat quan tenia que intercanviar paraules amb alguna companya de classe o donar-li gràcies al cel si tenia una conversa de més d’un minut amb qualsevol d’elles.
-Dàmas, no em fallis –afegí en Roc. –I baixa dels núvols d’una vegada.
-Vull canviar el planeta –parlà en Dàmas per primer cop.
-Com? –respongué en Roc. –Que t’empatolles?
- Vull canviar Mart –replicà en Dàmas.
-Què? – interrogà en Roc, confós. –Que vols fer amb els marcians? Si aquell tros de terra seca esta molt lluny d’aquí.
-Saps que el nostre planeta es mor? – explicà en Dàmas.
-Què? Ah, parles del calentament global i totes aquestes tonteries que surten a la tele, no? – desdenyà en Roc.
-No son tonteries, Roc. A la Terra no li queden gaires anys i jo vull fer el possible per salvar-nos.
- I que penses fer?
-Terraformació, Roc. Vull fer habitable Mart per als humans, per a que un dia tots puguem viure allà.
-President, ets increïble –respongué sorprès en Roc.
-Però, francament, lo d’acompanyar-te a veure a la María i la seva ami...
-Dàmas –interrompé en Roc –sempre fas el mateix. Ets el més llest que conec . Treus millors notes que tota la classe junta i quan surtis d’aquí, segur que acabés fent aquesta cosa que dius i un dia ens portes a viure a tots amb els marcians. Però et parlo de noies i tremoles com un cadellet.
-Jo no..
-Si–torna a interrompre en Roc –t’amoïnes d’una cosa super fàcil. Aquesta es l’única assignatura en la que m’hauries de fer cas a mi. Dàmas, et pots tornar un geni i tot i així, lligar una mica. Si una cosa se, es que no fa falta ser ningú especial per emportar-te a les noies. Els que investiguen les coses que tu em dius son els científics, no?
-Com? –preguntà en Dàmas, atordit desprès del monòleg del seu amic. –Si, si, son científics.
-Doncs xaval, seràs un científic dels millors. I al futur cap de tots els científics de la Terra, tindré l’orgull d’ensenyar-li a lligar i diré a tothom que jo et vaig poder donar classes en quelcom – finalitza orgullós en Roc.
En aquell moment la professora es girà cap als dos alumnes i els hi increpà, enfadada.
-Roc, de tu m’ho esperava, però Dàmas, no sabia que tu també l’hi havies agafat el gust a molestar durant les classes. Os quedareu per aquí, castigats, i així aprendreu a estar callats i no interrompre les classes.
I mentre en Roc discutia a viva veu amb la professora, argumentant que tenia una cosa molt important a fer i no es podia quedar castigat, en Dàmas es somrigué a si mateix i pensà que si algun dia arribava a canviar tant el seu món com que el que l’esperava a milions de quilòmetres de distancia, en Roc es mereixeria una pàgina sencera de discurs per agrair-li el seu impagable suport.