FUGIDA

Nit del 2 de març de 1944
En Francesco començava a pensar que entrar en aquell tren havia estat molt mala idea. Havia actuat així perquè, tot i que corrien rumors que el final de la guerra estava a prop, ell no en podia estar segur; a més, veure el seu fill Paolo i la seva dona consumir-se per la fam i la tristesa el deixava en un estat de desesperació que no havia conegut mai fins llavors. Per ell ho eren tot. A la seva dona la va estimar des del primer moment. No hi havia dia que no pensés en tot el que havien viscut junts. Ja des de ben petita era una nena molt desperta i intel·ligent que devorava tots els llibres que els mestres li deixaven i que ell li portava de la biblioteca on el seu pare treballava. Li encantaven els reptes, els estudiava de forma incansable i escrivia tot el que se li acudia en trossos de paper. Encara ara recordava la cara de concentració que feia davant dels problemes més difícils i com somreia de felicitat si els resolia. El dia del casament ell li va regalar una llibreta preciosa perquè hi pogués escriure tot el que resolgués. Havia volgut donar-los una vida millor, fins i tot contemplava la possibilitat que la seva dona estudiés alguna cosa de ciències. Ara es trobaven tots en un tren camí a Nàpols, però per desgracia ella estava uns quants vagons més endavant i això li feia pensar que potser s'havia equivocat. El seu fill estava estret contra el seu pit i somicava perquè no tenia la Valentina a prop. Feia poc havien sortit de Romagnano i ja portaven més de 10 minuts parats.

La Valentina estava espantada. El túnel era molt fosc. Dintre el vagó ningú veia res. Hi havia un silenci sepulcral, el silenci de qui sap que alguna cosa no va bé, però que no ho vol admetre per por a ser conscient del propi final. No podia deixar de pensar amb en Paolo i en Francesco. Ell li havia dit que havien de marxar aquella mateixa nit, que hi havia un tren que els portaria cap a una vida millor. No sabia si perquè feia dies que estava delirant entre números i equacions que no la deixaven viure o perquè estava morta de fam, però el cas és que hi va accedir. Des de sempre li havien fascinat les matemàtiques per la seva claredat, tan difícil de trobar, però que quan l'assolia l'omplia de joia. Li encantaven els nombres primers, de fet feia temps que estava capficada buscant la solució d'una conjectura que l'havia captivat des del moment que havia sabut que se la considerava un gran repte encara per resoldre. Tot això ara no importava, dalt del tren sola no deixava de veure la imatge del seu fill caient mentre intentava pujar. En Francesco li havia cridat que pugés, que ja es trobarien a dalt. Desitjava que no ho haguessin aconseguit perquè tenia l'estranya certesa que s’estava morint. Li pesaven les cames i els braços, ni tan sols podia aguantar la llibreta entre les mans. Mentre una llàgrima li queia i una passió de son infinita l’envaïa va treure forces d'on no en tenia per escriure-li un missatge d’amor al seu fill.

5 de juny de 2014
En Marcos ha acabat la carrera de matemàtiques amb cum laude. El seu avi, en Paolo, se'l mira amb els ulls negats pel plor. Sap que són llàgrimes d’orgull, però també de tristesa. Està segur que està pensant en la seva mare, la Valentina, morta 70 anys enrere en aquell maleït tren de Balvano. Moltes vegades li ha explicat la història de com ell corria agafat a la seva mare, de com va caure i de com això va fer que pugessin a l’últim vagó. Van voler arribar fins on era ella, però el tren no es comunicava. La misèria de la guerra es va reflectir també en la baixa qualitat del carbó i més de 520 persones hi van morir asfixiades pels gasos. Encara que no li hagi dit, ell sap que es sent culpable per haver estat al vagó que va quedar fora del túnel.
En Paolo està tan orgullós del seu nét que ha decidit regalar-li la llibreta on la Valentina hi va deixar escrit un missatge amb el traç de la desesperació i la pressa: T'estimo, fill meu.
L'endemà en Marcos es va posar a fullejar la llibreta tranquil·lament quan, de sobte, el va envair una gran tristesa, no només pel fet d'haver llegit la frase que li havia deixat al seu avi, sinó també perquè, sense ella saber-ho, li havia deixat la clau per resoldre la conjectura dels nombres primers bessons.