Clic

Son les vuit quan tornem de l’enterrament de l’avi. El sol ja es pon i amb ell un dia d’acomiadament. Tinc quinze anys i ploro la seva pèrdua, allibero així tota la ràbia que porto dins per no poder-li dir adéu. La nostàlgia que m’omple el pit em duu directament a la taula del seu despatx. Recordo quan era petit, m’asseia sobre els seus genolls en aquella taula que aleshores em semblava gegant. Ara ja no ho sembla tant, sense ell. Obro els calaixos buscant encara no sé què. Hi trobo de tot, una lupa de plata vella, uns llapis afilats a navalla, segells de països on no sabia que hi havia estat, algunes esqueles de vells coneguts seus i una caixa de clips rovellats. Sota una grapadora sense grapes hi ha un munt de papers, escrits a mà. M’agrada veure la seva lletra, hi ha rebuts de factures i documents, hi ha cartes i poemes que parlen de la mar, d’aventures i de conflictes polítics, hi ha anotacions de coses a fer: llibres que llegir, restaurants que provar i països que visitar. Entre tots aquells documents, hi ha un sobre amb el meu nom, dintre, el dibuix d’un mapa fet a toscament a bolígraf sobre un tros de paper ja esgrogueït. Encapçalant el mapa: “L’enfonsament del buc Solpor. 1929”. Em quedo bocabadat amb el mapa a les mans, tremoloses. El meu avi m’havia parlat moltes vegades de l’enfonsament d’aquell buc de contrabandistes de tabac. Tot i que sempre m’havia sonat a conte, m’ho contava amb tant entusiasme que sempre havia volgut visitar aquell derelicte. Però ara tenia un mapa, un lloc precís on poder trobar aquell buc i fer realitat una història que per mi, fins ara, no tenia res de cert. Ho tinc clar, vull veure el Solpor amb els meus propis ulls.
CLIC.
Han passat ja vint anys d’ençà vaig començat la fita de trobar el Solpor. Tot i amb un mapa a la cartera que em devia portar a la seva precisa ubicació, mai no l’he trobat. Ja no sé si tot fou una història del meu avi o si realment es va enfonsar un vaixell allà. M’hi he deixat la pell i, tot i que no he trobat el Solpor, he pogut créixer dins la mar. He desenvolupat el meu coneixement, he visitat mars i oceans, he estudiat peixos, he vist el comportament dels animals marins, he vist la vida que s’amaga allà on no hi ha arribat mai ningú. He estudiat la dinàmica sedimentària de la zona, he bussejat aquí i allà, he datat, nomenat i classificat els bucs enfonsats de més de la meitat de la Mar Mediterrània. La tranquil•litat de la mar m’envolta quan sóc allà abaix, el silenci inquiet de sota la mar, el blau marí quan mires endavant i els raigs de llum que entren perpendiculars sobre les nostres bombolles. Aquesta recerca m’ha permès desenvolupar la meva vida professional, m’ha permès sentir-me realitzat com a persona. Avui sóc un reconegut científic, arqueòleg marí, i dedico la meva vida no sols a cercar el Solpor, entre altres derelictes, si no a motivar i entusiasmar als més joves a estudiar, a perseguir els somnis i a fer-los veure que de la ciència es pot viure, que de l’esperit crític i de les ànsies de conèixer se’n pot treure un bon profit. Avui tinc la sort de portar als nous alumnes a les pràctiques de la meva assignatura. Avui comença una nova remesa d’alumnes i els diré allò que sempre dic el primer dia durant les pràctiques de camp: “Jo, avui, sóc aquí per l’enfonsament del buc Solpor. Una història que em contava el meu avi, una història que em va fer CLIC. Busqueu el vostre CLIC i porteu-lo sempre amb vosaltres”, i després els hi mostro el mapa.