Un globus peculiar

Avui dia, som cada vegada més conscients de tots aquells fenòmens que ens envolten, i les seves causes i conseqüències, com són la pluja o la gravetat. Però a vegades ens sorprenem quan una cosa que veiem cada dia i d’aparença senzilla realment ens és un absolut misteri.
Així doncs, un dia mentre que anava a fer la compra de cada dissabte al matí em vaig preguntar a mi mateix si sabia d’on provenia cadascun dels aliments que comprava i si tenia algunes nocions bàsiques sobre la seva elaboració.
Vet aquí que del primer aliment que vaig comprar, sigui per ignorància o per menysvaloració, no sabia ben bé com era possible la seva elaboració. Malgrat la seva popularitat actual i durant tota la història de la humanitat, no sabia del tot segur com era possible que la major part de l’elaboració d’aquest aliment fos totalment automàtica i independent al “cuiner” . Llavors, li vaig plantejar el meu dubte al propietari de la botiga: com era possible que quatre ingredients treballessin conjuntament durant la major part de l’elaboració per així després d’un enfornat obtenir el producte final. Ell em va somriure i a continuació em va explicar amb múltiples comparacions com s’aconseguia el producte final.
Em va dir que m’havia d’imaginar els quatre ingredients com si fossin els materials necessaris per fabricar i inflar un globus peculiar. D’aquesta manera, de la mescla dels ingredients, en resulta una pasta que és capaç d’absorbir energia i convertir-se així en una fibra resistent i elàstica que pot contenir aire. A continuació em va dir que m’imaginés que amb aquesta fibra féssim un globus i en el seu interior fiquéssim uns petits cotxes capaços de produir CO2 amb un consum de combustible. D’aquesta manera els gasos despresos pels cotxes inflaven el globus, que si creixia massa i ningú s’assabentava, podia arribar a tenir alguna fruita i fins i tot perdre tot l’aire, però mai arriba a esclatar. A més, quan el globus s’havia inflat, i si “el cuiner” no s’havia despitat, el globus passava per un procés d’enfornat. En aquest procés els cotxes deixen de funcionar a causa de les altes temperatures i fibra del plàstic que constituïa el globus s’enduria i perdia la seva propietat elàstica i es reconvertia en alguna cosa similar a un gerro amb forma de globus.
Després d’aquesta gran metàfora em va dir que per acabar, m’imagines que els materials per fer la pasta en realitat fossin aigua i farina; que l’energia que cal aplicar a la pasta en realitat fos l’energia mecànica que aporta “el cuiner” durant el pastat, que aquesta fibra en realitat fos una xarxa proteica, concretament una xarxa de gluten; que aquests petits cotxes en realitat fossin microorganismes que trobem al llevat; i que la benzina que consumeixen els cotxes, fos en realitat el sucre.
Acabada la seva peculiar explicació, em va dir, que ara que sabia suficient sobre aquest peculiar globus, que em preguntés si la temperatura podia influir en el funcionament dels cotxes, si les proporcions dels materials de la fibra podien influir en el globus, o si podríem, d’alguna manera, solucionar el problema de les fuites.
Finalment, amb més dubtes dels que vaig entrar, vaig sortir de la fleca amb un pa peculiar que havia comprat.