El portal

Vaig tenir la idea de l'embrolladora quàntica tot creuant un pas de peatons. Era dissabte per la tarda i el carrer estava inundat de gent. Havent de creuar un dels carrers amples, crec que Passeig de Gràcia amb Aragó, vaig observar la lava de gent del costat muntanya baixant i trobant-se amb la multitud ascendent del costat mar. Érem un munt de persones passant les unes al costat de les altres, sense xocar. Una imatge impressionant a vista d'ocell. Si això passava amb una massa de gent, per què no hauria de funcionar amb àtoms?

Un àtom està format bàsicament per un nucli pesat, al voltant del qual orbiten electrons lleugers i molt distants. Per fer-nos una idea, si un nucli fos una pilota de futbol a Badalona, els electrons més propers estarien volant per Mataró. Per tant, els objectes tal i com els coneixem estan quasi buits, és a dir, hi ha molt poc espai ocupat per matèria. La idea consistiria en aprofitar intel.ligentment l'immens espai deixat entre els àtoms per superposar objectes físics.

Finalment, vaig disenyar la primera embrolladora. Després de mesos de treball, la màquina s’erigia davant meu. En poques paraules, es tractava d'un codificador de matèria que permetria superposar dos o més cossos sense dificultat, tal i com un fantasma travessaria una paret. Mitjançant una escombrada amb làser i un superordinador, l'instrument enregistraria les coordenades de tots els àtoms que constitueixen cada entitat i els forçaria a estar separats sense perjudici de les seves trajectòries. En aquest divorci microscòpic, les partícules de dos cossos embrollats seguirien el seu moviment inicial però estarien lligades de manera que no col.lisionarien mai, encara que els cossos ocupessin el mateix espai. Aquest fenomen s'assembla a la maniobra del Passeig de Gràcia amb Aragó, però en el món dels àtoms, les normes d'urbanitat són de bon tros diferents. La idea de llegir les posicions de cada àtom podria servir també per teletransportar objectes i persones a grans distàncies. En cada invent, no obstant, caldria preveure les possibilitats i limitacions imposades per la mecànica quàntica.

Els cossos amb els estats enregistrats podrien interpenetrar-se, fet que permetria actes avui impensables com travessar parets sense ni tan sols tocar-les. Amb aquest invent es podria embrollar un cotxe amb el seu amo. Qui no s'ha oblidat les claus del cotxe a casa? Si això passés i el conductor tingués una embrolladora, cap problema. Només caldria lligar els estats quàntics dels àtoms del cotxe amb els cossos del conductor i la família, per tal que aquests fossin els únics que hi poguessin entrar. La resta de gent no hi podria accedir ja que es donaria de nassos amb el metall de la carrosseria. Tampoc caldria reventar les butxaques amb grans clauers, n'hi hauria prou amb enregistrar la porta de casa i els seus habitants serien admesos automàticament. D'altra banda, les operacions a cor obert serien menys arriscades. En el seu lloc, les mans del cirurjà i dels assistents es podrien embrollar amb el pit del pacient per minimitzar incissions i sutures. Tampoc caldria tanta parafernàlia per guardar valors i secrets d'estat, doncs les caixes fortes donarien pas a habitacions hermètiques, sense portes ni finestres, només accessibles als autoritzats. Un món amb parets permeables esdevindria, per tant, possible.

No imaginava que embrollar objectes fos tan fàcil i tan enigmàtic. Com reaccionaria la nostra pell al travessar sòlids? Potser no serà la mateixa sensació que nedar en una piscina. Potser la primera sensació seria la d'una cremor deguda al fregament, però a aquestes alçades no m'havia atrevit a provar-ho. Una altra conseqüència que se’m va ocórrer més tard consistiria en la possibilitat de paradoxes temporals. Segons la teoria de la relativitat, espai i temps estan interconnectats, pel que el viatge a travès d'un sòlid es podria convertir en un viatge en el temps. D'haver pensat això en el seu moment, hauria evitat la paradoxa que anava a succeir...

Havia caigut en la meva pròpia trampa. Per provar la màquina, havia embrollat una pilota de bàsquet amb una paret de casa. Havia llençat la pilota a la paret, que la va travessar com si fos una cortina de fum. La pilota no havia caigut al passadís del costat, sinó que havia estat misteriosament engolida per la paret. A través del portal obert, havia arrossegat una càmera de vídeo per mirar a l'altre costat. En el monitor, apareixia una imatge de mi mateix al passadís, de nen, mentre recollia la pilota i la guardava com aquell objecte caigut del cel. Ara me'n recordava. Un objecte especial, que guardaria fins gran, vint anys després, quan l'havia perduda per sempre en llençar-la al portal. Així d'impotent em sentia llavors, mentre estava a un pas de creuar el portal i de saludar-me a mi mateix de nen. Però això no ho recordava...