El soma de l’ocàs

Potser sí que somien els androides amb xais elèctrics. Potser el soma d’Huxley no fa un món feliç. Sembla, però, que ara com ara, la felicitat d’hom es redueix a no envellir. M’empasso d’un glop la càpsula extensiva de telòmers mentre sona el concert per a arpa en la menor, de Dittersdorf. El so de la música només em fa pensar en l’arpa i les arpes en cordes i la teoria de supercordes en la possibilitat de viatjar en el temps i canviar-ho tot des del començament. Em fa somiar amb la possibilitat de la redempció.

Però la ciència només ha allargat els nostres cicles vitals. En l’entretant hem oblidat el sentit de la vida més profund i ens capfiquem amb una lluita contra una dimensió cronològica impassible. En Kai farà aviat 142 anys. Déu meu, sovint penso que ja no sé comptar. Jo en tinc 13 menys. Abans això suposava un gran què. Ara és una menudesa.

Certament, vivim més. De fet, encara ens queden un bon grapat d’anys de vida, abans que la nostra obsolescència programada es posi de manifest. Gairebé tot ens és assequible, per això treballen els científics de la nostra globalitat. Per a això hem treballat en Kai i jo tants anys de les nostres vides als Centres d’Investigació. Ja no podrem recuperar, però, allò que entre tots vam destruir.

En Kai i jo sortim cada dia, gairebé sempre plegats, al hub ultracapitalista de davant de casa per a comprar alguna cosa, menjar normalment. Succedani de menjar -aliments biotecnològics liofilitzats, en el millor dels casos. Ens posem les mascaretes i ens disposem a creuar, en primer lloc, el llindar del nostre petit apartament; després, el carrer. Per a trajectes més llargs hauríem de carregar amb les motxilles. A dins hi portem les nostres recàrregues d’oxigen: bombones d’un, dos o fins a cinc litres d’oxigen líquid. És el nostre or blau pàl·lid, paramagnètic i criogènic. I més econòmic que en cilindres de gas. Tot i ser preciós, costa de respirar. Però ens hi hem acostumat. Al hub en comprem sempre, d’ampolles d’oxigen.

Els nostres residus són nets; de fet, són reciclats de manera autosostenible i autònoma per a ser reutilitzats en qualsevol de les maneres possibles. Però l’aire és brut, és material particulat nociu, fotoquímics enemics, radiacions ionitzants assassines. Encara patim les conseqüències de tants centenars d’anys de contaminació compulsiva. Van ser períodes en què convulsions de poder dictaminaven lleis de consum, sense respondre mai a l’apel·lació del sentit comú científic.

A casa ja no s’obren les finestres. Només són quadrangles que permeten de mirar enfora. Però mai ser oberts. A canvi, totes les construccions posseeixen extraordinaris sistemes regeneradors d’oxigen. Sovint recordo, de petita, quan obríem les finestres de la casa i sentíem la flaire del camp, una remor llunyana que generació rere generació s’ha anat dissipant però que jo vaig arribar a conèixer. En el present, rarament visitem en Kai i jo àrees biològiques restringides. Gairebé n’hi queden ja. Quant les trobo a faltar!

Avui he anat sola al hub. En tornar, obro la porta de casa. Creuo el passadís i trec el cap a la nostra cambra. Al llit hi ha un cos. M’hi atanso. Mateix perfil, mateixos volums. És un cos com el meu, l’alteritat sóc jo. En Kai també hi és a l’habitació, no m’havia adonat. S’acosta cap a mi, travessa el meu cos sortint de l’habitació, torna a entrar-hi, em torna a travessar. Rodola pel llit esquinçant idènticament el meu altre cos. Recull un dispensador i unes càrregues si més no singulars.

-No ho suporto... Avui en fa un any...

...de la meva mort. Gemega. Es clava el dispensador al braç i les càrregues es comencen a alliberar. Cau estabornit i jo només desitjo que siguin hipnòtics intravenosos de curta durada.

Giro el cap i aconsegueixo veure sobre la tauleta, una ombra en el passat del meu flascó de càpsules extensives de telòmers. A dins, però, hi ha Pentobarbital. Fa molts anys va arribar una estranya càrrega al centre d’investigació. Recordo haver-ne infringit els protocols -com tants cops abans- i guardat una mica d’aquella matèria. Més tard sabria que era susceptible de ser emprada per a execucions vitals. Va ser premeditat? M’havia traït el meu inconscient?

Sona, ja avançat, el concert per a arpa en la menor, de Dittersdorf. En Kai jau de bocaterrosa. El so de la música només em fa pensar en arpes i les arpes en cordes i la teoria de supercordes en la possibilitat de viatjar en el temps i canviar-ho tot des del començament. Jec al llit i somio amb la possibilitat de la redempció. Desitjava assolir-la.