Tectònica fàcil per a sentimentals

Recordo que quan vam venir a viure en aquest barri ara fa uns quatre milions d’anys la casa del senyor Pepet estava just al davant de la nostra i era una cosa fabulosa espiar la seva filla les nits d’estiu quan es desvestia per posar-se a dormir. Quan no em veien els pares, m’aixecava del llit i m’esmunyia per anar a lligar una corda des de l’arbre del nostre pati al fanal de l’altra vorera, en un esforç fútil per mantenir les finestres encarades. Inexorablement, l’endemà la corda sempre apareixia trencada, excepte aquell dia quan vaig trenar-ne tres per augmentar-ne la resistència i al matí següent el fanal estava arrencat de soca-rel. A mesura que els blocs de l’escorça terrestre lliscaven a banda i banda de la profunda esquerda que corria tot al llarg de l’Avinguda de la Falla, la casa número 4 es va anar posant lentament al davant de la nostra. Aquesta va ser una època fosca doncs els Garcia no tenien fills i tot i que eren una gent molt agradable jo em mirava amb tendra enyorança la casa número 2 que seguia el seu parsimoniós camí pendent enllà. Van anar passant els veïns del 6, els del 8, els del bloc 10-12, i des de fa ja uns quants centenars de milers d’anys que està passant el tros dels Carrió, que com que són masovers tenen un terreny molt gran i encara trigarà abans no acabi de desfilar.

Viure a sobre d’una falla té aquestes coses divertides, però altres esdeveniments relacionats amb els moviments tectònics del planeta són molt més dramàtics. El meu avi, per exemple, sempre explica el cas tristíssim de la tieta Ngo, que viu a l’Àfrica i quan era jove es va enamorar amb bogeria d’un noi que vivia a l’altra banda del Carrer Atlàntic. Un dia, en llevar-se van veure com al bell mig de la calçada hi havia aparegut un fil d’aigua intermitent que passats pocs anys es va fer un petit rierol, de manera que van haver de construir passarel•les per anar d’una vorera a l’altra. Amb els segles, el riu es va anar eixamplant i ben aviat ja no es van poder fer ponts tan llargs, i la tieta i el seu estimat havien d’agafar una barca per a trobar-se. Arribà un moment, però, en que la distància es va fer tan gran que s’inventaren un alfabet de senyals lluminoses, sense cap mena de dubte ancestre dels fars d’avui en dia. Al cap dels mil•lennis, l’estesa d’aigua era tan imponent que estava clar que s’havia transformat en un braç de mar, fins el punt que l’altra riba ja ni es veia. L’oceà va anar creixent i creixent i les terres es van anar allunyant i allunyant, fins que finalment la tieta Ngo i el seu amor van acabar deixant de veure’s.

Ara bé, per drama, el que li va passar a l’oncle Atahualpa. El tiet vivia en una petita illa al davant de les costes de l’Amèrica del Sud, un lloc paradisíac. Quan els meus pares ens van dur a visitar-lo, cap allà al final del període Juràssic, anàvem cada tarda a banyar-nos en una platja de sorra rosada, sota una paret immensa d’arbres d’un verd llampant que omplien tot l’interior de l’Illa Subducció. Mentre ens remullàvem a les aigües tèbies i transparents de tonalitats maragda, de tan clara que era l’atmosfera es distingia perfectament la llunyana silueta dels Andes, desenes de quilòmetres mar enllà. Van ser les millors vacances de les nostres vides, però recordo que a l’oncle sempre se’l veia inquiet i neguitós, tot i que aleshores no vaig saber veure’n la raó. Amb els segles les seves cartes s’anaven tornant més desesperades, encara que segons la mare això era degut als freqüents terratrèmols que sovint patia tota la zona i no calia amoïnar-se gaire. Tanmateix, allà sempre n’hi havia hagut, de terratrèmols, i l’oncle Atahualpa no era pas una persona poruga. Els darrers temps les seves missives s’havien anat fent més explícites i ens deia que l’Amèrica del Sud s’albirava fins i tot els dies més calitjosos, que no hi havia dubte del seu apropament incessant. Més endavant ens explicava que per les nits els llums de les ciutats de la costa del Perú es veien cada cop més brillants, i que fins i tot distingia les persones dins les habitacions. L’última vegada que ens va escriure ens informava amb un punt de terror que durant les marees baixes es podia arribar caminant al continent. El desenllaç, malauradament, el vam poder seguir per televisió fa només uns anys: com a punt final d’una sèrie de violents moviments de terra que van sacsejar tota la regió durant dies, l’Illa Subducció va ser engolida per la placa sud-americana i enviada cap al centre de la Terra.