Vint-i-un grams

Fa cosa d’un any vaig haver d’enfrontar-me a una de les situacions més doloroses que ha d’enfrontar un humà: la pèrdua d’un ésser estimat. Es tractava del meu avi. L’últim cop que el vaig veure es trobava estés al llit de l’hospital, connectat a un munió de tubs i sondes que el mantenien amb vida, però la morfina l’impedí adonar-se’n de la meva presència. El següent cop que el vaig veure pesava vint-i-un grams menys. És curiós com aquesta minúscula quantitat de matèria pot suposar la diferència entre la vida i la mort.

Ara que el temps ha passat, he prosseguit amb la meva vida com a investigador. El dolor em retroba cada moment que deixe de banda els treballs, i em tornen a enviar els records i la nostàlgia. Per això vaig decidir centrar-me en el treball, que em manté prou ocupat per esvair aquests pensaments durant unes hores. El dia del seu aniversari, sabedor del dolor que em suposaria la seva imatge, vaig decidir quedar-me a passar la nit al laboratori, treballant amb l’accelerador de partícules. Endollava i desendollava la màquina com un possés, canviant els paràmetres aleatoriament i analitzant els resultats. Però la meva ment, coneixedora de la situació, no podia desempollegar-se del seu record. Així que decidí canviar els paràmetres de la màquina, i fer una última prova… creant el buit absolut al seu interior. D’aquesta forma no hi hauria partículas que pogueren col•lisionar. Sense cap esperança obserbava els sensors, però de sobte un intens esclafit em va sobtar, seguit d’una cegadora brillantor fluorescent, gairebé espectral. Les càmeres mostraven un cúmul borrós que surava, confinat entre les parets magnetitzades d’aquell aparell. I les dades no mentien, aquest cúmul inmaterial pesava… vint-i-un grams! Com era possible? En aquell instant la ment deixà de respondre, i em vaig veure envaït pels instints més primitius, empentats pel cor que bategava frenèticament. Desobeïnt qualsevol instint de supervivència, vaig obrir la portella de l’accelerador de partícules, i per aquella escletxa vaig posar el braç a dintre, disposat a tocar aquella singularitat còsmica que continuava surant a dintre.

Una llum blanca em va cegar. I de sobte el vaig veure. Allí estava ell, dintre de la meva ment. Recorde que tractava de preguntar-li coses, però els músculs de la boca no em responien. Però no va ser necessari, ell era capaç d’anticipar-se a tot allò que volia preguntar-li. El vaig sentir dintre de la meva ment. I em vaig trobar en pau.

Al matí següent, els companys de laboratori em trobaren estés a terra, inconscient. Ningú entenia què havia passat. Els sensors i les màquines havien embogit, i escopien un torrent de dades sense sentit. Pero jo, seré, vaig saber que aquests vint-i-un grams, els seus vint-i-un grams, m’acompanyarien per sempre fins que ens tornarem a retrobar, convertits en antimatèria i surant per l’espai fins la fi dels temps.