RECOMPOSICIÓ ABSTRACTA

Provà a posar-se dempeus d’un salt però, així que les mans li van tocar a terra, s’adonà que alguna cosa no havia acabat d’anar del tot bé. Comprovà que per caminar havia de flexionar els colzes cap enrere, agafar impuls i saltar una passa endavant, i que en fer-ho se li tancaven sistemàticament els ulls, ara situats als extrems dels avantbraços a l’alçada en la qual tenia anteriorment els genolls. Allò no era el que li havien promès en la simulació. Havia fallat l’experiment?
Dret i en posició de flexió, es va repassar la nova estructura de la punta dels dits fins on li arribava la vista, el seu membre... ara completament erèctil! Quina escandalosa venjança de la tecnologia. De no aconseguir aixecar-lo, que s’havia passat mitja vida d’estudi mèdic i farmacològic en estudi, a tenir-lo hissat com una bandera, hi anava un abisme. Ara hauria d’empescar-se-les per no haver d’anar així pel món, empalmat a la vista de tothom. La següent curiositat que va descobrir amb fàstic era que ensumava pel melic: sentia les olors intensificades i, degut a la nova situació nasal estratègica, hauria de perfumar-se constantment la zona abdominal. I el seu inventari orgànic només acabava de començar! Advertí també que les cames se li projectaven d’espatlles cap enfora i només es doblegaven cap amunt, se li havien posat del revés. I... oh, no! Li acabaven en dues immenses orelles! De què li servirien, si no podien fer la funció prènsil necessària? De sobte notà un pes extraordinari on abans exhibia els pavellons auditius. Bellugà aquells nous apèndixs i hi trobà els seus peus amb les sabates posades i tot. Allò ja era massa. Maleí a crits tota aquella colla de científics ineptes que van oferir-li la prova iniciàtica de la teletransportació. No li caldrien més que dos aparells, li digueren, un d’emissor i un altre de receptor, per bellugar-se lliurament pel món en qüestió de segons. Sí, un privilegiat. I havia anat com la seda. Seguí amb el seu propi reconeixement, acollonit. I ara, què era allò que li feia pessigolles a la boca? Cabells? No fotem! Tenia els llavis al clatell! Encara que parlés pels descosits, o xisclava com un animal o ningú no el sentiria. Llevat que donés l’esquena constantment al personal, és clar. Era com si l’haguessin volgut treure d’enmig. Mentre continuava maleint els avantpassats i els óssos de tota aquella colla de criminals de la biologia mirà d’acostar-se el mòbil a l’orella per demanar auxili amb una mà, però per més que ho intentà, no aconseguia arribar-s’hi, allò era de bojos. Ho provà de nou estirant-se al terra i recargolant-se tot el que va poder fent servir la marcació automàtica, però fracassà. Haurien de repetir la prova o bé operar-li el cos per tornar-li tots els òrgans al seu lloc, els externs i els interns si és que també se li havien descol•locat, com es temia. I recompondre’l com un trencaclosques. Sentí unes ganes boges de plorar però decidí contenir-les per no inundar el sòl sobre el qual avançava a prou penes. No va aconseguir fer el mateix, però, amb les ganes de pixar, i es desplaçà corrents fins al vàter amb grans braçades. Aquest cop hagué d’inclinar-se endavant amb precisió i apuntar l’apèndix nasal cap al forat tot vigilant pels colzes que la paràbola dibuixada fes diana, cosa que no va aconseguir en un primer intent, com bé haureu imaginat. I va ser llavors quan el sorprengué LA pregunta: on li hauria quedat l’anus i com s’ho faria, per evacuar? Per ara no en tenia ni idea. S’hauria d’esperar a tenir-ne la necessitat. Però com era molt obsessiu no es va voler conformar: es concentrà molt i provà sort, i llavors... s’adonà que la cosa no podia haver anat pitjor. Els seus llavis expulsaren a l’exterior un alè fecal que li estarrufà les grenyes i notà com a la seva gola hi havia quelcom sòlid que lluitava per sortir. Els aliments li circulaven ara per la mateixa via d’anada i de tornada! Hagué de girar-se de sobte i arquejar-se enrere per vomitar dins el mateix vàter, un altre cop sense èxit. Quan va voler sortir d’allà li relliscaren les mans i va quedar estès damunt de tota aquella immundícia acumulada. Així que aquest era el preu que finalment li havien fet pagar. Trobava que era un preu massa alt només per haver-los robat la patent del seu nou elixir d’eternitat.
I allà es va quedar, rumiant i redimint tots els seus pecats fins que va despertar bruscament, suat i trasbalsat, palpant-se i magrejant-se el cos sencer mentre descobria horroritzat com el tancaven a la càpsula emissora que el teletransportaria, en missió inaugural, a la primera colònia espacial on la raça humana havia decidit establir l’assentament primigeni.