Mar de fons

És a la platja, creu, quan es desperta i sent la remor del mar de fons. Però de seguida troba a faltar el gust de sal als llavis, l’olor intensa de les algues, el xiscle agut i estrident de les gavines. Obre els ulls i les parets, pintades de fa poc, gairebé l’enlluernen de tan blanques. L’habitació és cega, sense finestres, la porta tancada, veu, i l’envaeix una sensació d’ofec. Quan tomba el cap, distingeix, a un parell de passes, un llit bessó del seu i un home tapat fins al coll amb una flassada blau cel, que dorm. El pit puja i baixa, rítmicament, i l’aire li entra i surt per la boca un xic badada amb suavitat, com una mà oberta que s’estira i s’arrossa, que frega amb el tou dels dits un teixit lleugerament aspre. Ha confós la respiració compassada amb el vaivé suau de les onades d’Okinawa.
Qui sap quantes hores, quants dies fa que és aquí, a l’hospital. Perquè no en té cap dubte, ara. Els llits, la pudor intensa de desinfectant, de resclosit, la repicadissa constant de passes rere la porta, amunt i avall, el brunzit apagat de les converses, l’esclat d’alguna rialla ocasional que una mà ofega, avergonyida… A l’hospital, sí. I llavors recorda. Recorda la nau negra, brillant, que solca el cel, que l’esquinça, esvelta, poderosa, mentre el sol despunta. I de cop un esclat viu de llum, una explosió propera, el fum espès que l’embolcalla, la nau que va caient, com un drac ferit, el frec del metall contra el metall. La nau que s’estimba, fràgil, que es trenca, que s’esbocina, i amb la nau, ella.
Com la porcellana, pensa. I pensa també en la nena que va ser, la nena que estén els braços i xiscla com les gavines, que no ofega el riure, que salta, corre, empaita. Que empeny sense voler la taula que la mare acaba de parar i, per tant, el bol preferit del pare. El de les carpes ataronjades sobre un fons blanc, esmaltat, que semblen nedar en cercles concèntrics cada cop més estrets, més atapeïts, com en un remolí. El bol es trenca en mil bocins, que queden escampats a terra, i ella s’atura de cop, i busca el pare amb la mirada. Ara els cullo, otou-san, diu amb un fil de veu, el cap cot. Enganxaré els trossos amb cura i no es notarà. Però ell fa que no. Kintsugi, diu, mentre l’aparta amb delicadesa i aplega amb cura els fragments per no tallar-se. Al cap d’un parell de dies, el bol torna a ser a taula, sencer, les esquerdes daurades a la vista, cobertes amb pols d’or. Ara és més resistent i més bonic, diu la mare mentre l’estreny i ella, o la nena que va ser, somriu una mica.
Ja sap què trobarà sota el llençol abans d’apartar-lo. El braç dret, intacte. Alça el braç esquerre i amb la mà contrària, que encara és només carn, acarona amb reverència la pròtesi metàl·lica que neix al colze. Plega els dits de la mà esquerra, freds i aspres al tacte, i sent com grinyolen una mica. Amb un gest maldestre, enretira del tot la flassada i deixa les cames al descobert: els peus de tres dits, platejats, rugosos, com si estiguessin coberts d’escates. Els flexiona lentament, primer, després amb rapidesa, com quan aprenia a nedar a les platges d’Okinawa, aferrada a la cintura del pare. Tanca els ulls un instant, tan sols, mentre es pregunta si sentirà la carícia de la sorra fina a la planta dels peus, entre els dits, l’escuma llepant-li els turmells metàl·lics, l’aigua enfilant-se cuixa amunt, múrria. Mentre escolta la respiració rítmica, pausada, del desconegut que jeu al llit del costat, es pregunta també, si les cicatrius visibles, daurades, com camins que recorren el seu cos de dalt a baix, refulgiran sota el sol.