Bon vent i barca nova

Bon vent i barca nova
Diu una llegenda grega que Teseu va tornar a port després d’un viatge a Creta després de passar innumerables aventures. Degut a les inclemències, al vaixell van arribar a canviar-li totes les fustes i els rems que el formaven, cosa que va donar de pensar (i molt) als filòsofs de l’època: si al vaixell de Teseu li han substituït totes les fustes que el formen, continua essent el mateix vaixell que va salpar uns anys abans? Uns opinaven que si, els altres que era un vaixell completament diferent. Evidentment com a bons filòsofs, no van consensuar cap resposta a l’excel•lent pregunta.
Ara se sap que el cos humà és un vaixell de Teseu, en el sentit que es van renovant les cèl•lules que el formen de manera constant i regular. De promig al cap de set anys, totes les nostres cèl•lules han mort i han estat substituïdes per una d’igual o de molt similar. Fins i tot el que crèiem que era estàtic, les cèl•lules neuronals, han canviat totes les molècules i els àtoms que les formen també al cap de set anys. Resumint, el nostre cos d’ara no té res del que era fa un temps enrere. I per a qui li agradin les imatges més poètiques, podem imaginar-nos els nostres cossos com vaixells de Teseu en constant canvi navegant pels mars de la vida. I ara podem tornar a preguntar als filòsofs... sabent que hem mudat unes quantes vegades pel camí, som la mateixa persona ara que quan vam néixer? Ara tampoc esperaria una resposta clara. És més, si busqués respostes clares mai preguntaria a filòsofs...
Tot això ve a que l’altre dia vaig estar fent un cafè amb un vell conegut. No el veia des de feia un munt d’anys, setze o disset, quan sortíem a les nits i si ens veiem fèiem una cervesa plegats. Llavors em semblava un paio simpàtic, agradable i sociable. Sempre feia bromes i crec que ens aveníem força. Ell va marxar fora per feina i ara molt de tant torna per la zona només per veure la família. En una d’aquestes ocasions ens vam veure pel carrer i vam aprofitar per a fer el cafè. Parlant amb ell però, la imatge que tenia va canviar per complet. Quan portava mitja hora amb ell em va donar la sensació d’estar amb persona egoista, superficial i buida. Vam redirigir la conversa als vells temps.
Des de l’època que fèiem cerveses i sortíem a les nits, l’amic i jo hem canviat prou com per tenir poques coses en comú. De les persones que érem abans a ara, ni les nostres cèl•lules ni les aficions ni la manera d’enfocar la vida són les mateixes. El seu vaixell ha agafat una ruta completament diferent a la meva i la persona que ha creat l’ha portat a ser ara una persona que coincideix poc amb la persona que he creat jo.
Per sort, pels mars que naveguem anem trobant nous vaixells afins i amb els que ens trobem bé. Una de les coses que vaig aprenent també amb el temps, és a saber no deixar-me acompanyar de vaixells que veig que no m’agraden o que em poden fer mal. A tots ells només cal dir-los –bon vent i barca nova!