Insignificant

Empenyo la motxilla amb el peu, avanço, badallo. Odio fer cua. Des de l'incident de Berlín, els de la Xarxa Novoeuropea de Portes s'han pres molt seriosament la seguretat. Hi ha qui diu que la culpa de tot això la tenen les notícies, que al canviar "accident" per "atemptat" van desencadenar el pànic per tota la Xarxa. I òbviament, tancar les Estacions fins a nou avís hauria sigut com posar mitja Europa en quarantena i a l’altra meitat de vaga, així que es van mantenir els horaris habituals, i es va augmentar la probabilitat de retard dels trens, marca distintiva de la Xarxa.

Total, que ara hi ha controls de seguretat a totes les Estacions, on et revisen des de l’historial de viatge fins al tupper del dinar. Un recurs primitiu que només ens dóna una falsa tranquil·litat, perquè els atacs convencionals tenen més sentit abans del control, i els accidents segueixen sent inevitables. Què passa entre una Porta i l'altra, això és el que haurien de controlar.

L'home de davant s'ha cansat de la seva mare i treu el mòbil. L'imito. Desbloquejo el telèfon i em trobo diversos missatges d’en Jan, el primer del migdia. Que si tinc un moment per parlar. Que com m’ha anat per aquestes latituds. Tinc també una perduda. Les notificacions acaben amb un missatge de fa un quart d’hora, on em diu que ja ha aparcat i m’espera a la sortida. Li dic que no seran més de vint minuts i guardo el mòbil. Sense adonar-me’n, somric. Tinc ganes de veure’l. Deu minuts per al tren de Sants, diuen pels altaveus en rus.

En el control s’enduen el meu equipatge per revisar-lo. No és per res en especial, em diuen, és el protocol. Coses que passen quan vas tard. Quan em tornen la motxilla i el bitllet surto corrents cap a l’andana, i em pujo al primer vagó, intentant localitzar un seient lliure. El tren ja s’està posant en marxa.

Quan per fi m’assec, el puntet de la pantalla on es marquen les parades ja és a la meitat del trajecte entre l’Estació de Sant Petersburg i la Porta. Els llums es comencen a atenuar i entrem en el túnel d’accelerat. Ens endinsem en la Porta, les pantalles s’apaguen, i comencen els pitjors minuts del viatge. Dos minuts de foscor i incertesa, on un es pregunta si el viatge canviarà quelcom. Respires poc a poc, intentant copsar el sospir infinitesimal en el que no ets més que una barreja de probabilitats de ser i no ser, quan deixes d’existir en una Porta per a tornar a existir, gairebé inalterat, en la Porta de destinació.

Però el teu cor et distreu, va massa ràpid, i la respiració se't desboca per a seguir-li el ritme. En aquest moment, els més acostumats s’hauran adormit, mentre que els altres segurament estaran pensant en el que va passar fa dos mesos a Berlín. El tren d’Schrödinger, li’n deien al principi, perquè no se sabia si els passatgers eren vius o morts. Tampoc es va aclarir si havien deixat d’existir o simplement se'ls considerava desapareguts. Per ara, només és una petita incoherència.


Durant el trajecte, el passatger no nota res. Primer sent com el tren accelera, i després d’uns segons a la màxima velocitat, comença a frenar. Dos minuts. Set euros amb cinquanta el bitllet d’anada i tornada per a distàncies llargues. Els canvis són insignificants. Val la pena!


Sembla que al final m'he adormit. Quan obro els ulls els altaveus ens donen la benvinguda en català. M’aixeco marejada, envoltada de cares endormiscades. Lentament, els passatgers desfilem cap a la sortida, carregant amb les nostres bosses i els nostres dubtes.

Decideixo que avui aniré a peu, així que surto al carrer. Em rep una brisa càlida i polsegosa que em recorda que s'acosta l'estiu. Em dic que caminar em farà bé, encara que la veritat és que no vull tornar al pis. Que per arribar aviat i trobar-me'l buit i deixat millor arribar-hi entrada la nit, sense més remei que anar-me'n al llit. Per això vaig acceptar el treball itinerant.

Penso en el mes de descans, que només hauré de treballar unes poques hores al dia, des de casa. Hauré de reprendre els dinars familiars, les visites a l’àvia, les tardes de lectura. I netejar el pis, abans que la porqueria acabi amb mi. Tornar a la normalitat.

Però no vull. Durant uns segons em deixo enlluernar pels últims rajos de sol, que s’escolen per entre els gratacels de la ciutat, i tanco els ulls. Haig de fer-ho, encara que no vulgui.

Em repenjo la motxilla mentre li dono l’esquena al sol, i em trobo desfent el camí i creuant les portes de l’Estació, corrent cap al metro i llençant-me escales avall, com un dimoni de tornada a l'infern.