Doppelgänger

Ja és hora que el tregui a passeig. No sé què fem aquí asseguts al sofà mirant la tele i bevent birres dia rere dia. Ara toca fer turisme, anar a veure la Moreneta.

Hi ha una teoria que assegura que tots tenim un doble, un bessó fals en alguna part del món, ben lluny. Un bessó de diferent origen biològic. Tots en tenim un voltant pel món. El meu em va venir a veure.
Van trucar a la porta i en obrir em vaig quedar de pedra. El primer que vaig pensar va ser que algú em feia una broma; després, que patia un dejavú o un desdoblament de personalitat; al final em vaig netejar les ulleres i vaig comprovar que no tenia una ressaca de cavall.
L’individu no deia res, només em mirava. Li vaig dir Hola, què tal? Qui ets? Però només somreia. El vaig fer entrar, gairebé el vaig entaforar dins, preocupat per les reaccions dels veïns si el veien (si em veien) allà palplantat.
Li vaig oferir alguna cosa per beure i el vaig fer seure al sofà. No deia res, em mirava i somreia. Jo també l’observava intentant trobar les set diferències, però no n’hi havia tantes: duia les celles ben depilades, no es mossegava les ungles i tenia un gust boníssim per a la roba. Es podria dir que era la meva versió pija.
Quan acabà de beure, em va fer una pregunta que es quedà sense resposta. Ho vaig saber pel to, esclar, perquè aquell individu parlava en arameu del sud. Així que si jo no l’entenia segurament ell a mi tampoc. Fotut.
Vam mirar la tele mentre arribaven un parell de pizzes; després li vaig posar una manta al sofà i vam dormir. L’endemà vaig trucar a la feina per dir que em trobava fatal de la panxa i vaig dedicar el dia a esbrinar d’on havia sortit aquell individu. Si em fixava bé, però molt, molt bé, podia distingir una petita diferència en els seus ulls: no eren idèntics als meus, eren gairebé imperceptiblement més allargats, tirant a asiàtics. De ben segur aquest tret era una pista del seu origen. Seria oriental?
Després d’esmorzar engegà la tele i no tornà a parlar-me. De fet, m’ignorava bastant. Em vaig asseure al seu costat.
Més pizzes per dinar i migdiada (jo; ell seguia empassant-se programes i pelis). Al vespre em va dir A mi agrada mol pitza quatra astasions i la Verja da Monster rat. Quin invent, la tele!
Vaig tornar a trucar a la feina. Gastroenteritis, vaig dir.
Divendres em va trucar la Cuqui i li vaig posar excuses versemblants per no quedar. Em va fer més ràbia estar diversos dies sense follar que pensar com fer-li passar el cabreig que li va agafar per una suposada infidelitat. Però no la podia deixar venir a casa, no podia veure aquell individu. No ho entendria. A més, el pis és tan petit que no hi havia racó on amagar-lo.
La casa em queia a sobre i les capses de pizza i les llaunes de birra buides començaven a fer-me nosa. Una tarda l’individu va treure un mòbil i es posà a fer fotos del pis i a teclejar de pressa. Com és que no l’havia utilitzat encara? Potser demanava per WhatsApp que el vinguessin a buscar? Tant de bo! No sabia com desfer-me’n.
Ara les nits són força tranquil•les. Només m’he despertat dos o tres cops avui per la pudor a pizza podrida i a cervesa rància, i perquè encara se’m fa estrany escoltar com l’individu ronca al sofà. Demà al matí hauré de fer dissabte sens falta i demanar-li la roba: fa olor de socarrat.
Ens hem llevat abans del migdia, avui. Hem esmorzat bé, hem netejat el pis, ens hem vestit de diumenge, ens hem assegut al sofà i ha engegat la tele. He agafat dues birretes fresques i amb el primer glop m’ha vingut una imatge potent de la Moreneta, així en èxtasi, com una revelació divina, i he canviat d’idea: ja és hora que el tregui a passeig.