Sírius

Per molts un simple punt blanc al cel nocturn.
Per altres una estrella d’una magnitud aparent de -1,46 i binària, formada per una estrella de seqüència principal blanca de tipus espectral A1V, anomenada Sírius A, i una nana blanca tènue de tipus espectral DA2, anomenada Sírius B.
I per a mi, el meu astre preferit per ser el primer que vaig saber reconèixer, un recordatori d'un dels meus personatges preferits i per últim, el reflex d'allò què vull ser.

Cada any, quan l'hivern està a tocar, inicio el meu ritual personal: alçar la mirada amb l’esperança de veure’l. La meva il·lusió augmenta quan, al vespre de camí cap a casa, veig aparèixer Orió per l’horitzó: sé que l’hora en la què Sírius farà acte de presència està propera. Teoria que corroboro al matí següent quan, en sortir de casa i de camí al metro, el reconec titil·lant amb tots els seus colors al capdamunt del cel.

Cantant-me una melodia que només jo sé reconèixer.
Blanc, blau, vermell, verd, blanc i tornada a començar.

Els mesos van passant i Sírius continua la seva travessia pel mar nocturn. En aquest moment, el puc veure tant al matí desitjant-me un bon dia, com a la nit prometent-me vigilar el meu son.
No importa com em senti, només necessito alçar la mirada i en veure’l, els mals sentiments s’esborren i són reemplaçats per una sensació càlida al pit.
Els dies que preveig difícils, ell m’envia les forces per enfrontar-lo:
- “Ànims, tu pots!”
Els dies que m’aixeco animada, ell titil·la content pel meu estat d’ànim:
- “Així m’agrada!”
Els dies que vaig tard a classes, ell remuga:
- “Això et passa per entretenir-te amb el mòbil...”
Les nits que torno cansada, ell m’aconsella preocupat:
- “Ara a sopar i a descansar”.
Les nits que torno trista o la situació em supera, ell m’anima amb un:
- “No passa res, demà serà millor! Tard o d’hora tot s’acabarà solucionant”
Les nits que torno amb la sensació que no sé fer res de bo, ell em consola:
- “Tranquil·la, no és així, a la pròxima ho faràs millor”.

Cada cop que alço la mirada i veig la seva brillantor que no es veu minvada per l’excessiva llum de la ciutat ni per la lluna en el seu màxim esplendor ni per la llum morta dels planetes, puc notar renéixer amb força el meu desig de ser com ell: de brillar amb força, igual que ho fan aquelles persones que admiro i aprecio, de ser algú amb qui els altres es puguin recolzar sense temor a caure, de ser algú capaç d’ajudar els altres amb una mà amiga. Ser una llum més enmig de totes les què bateguen sobre la superfície terrestre.
Ah...
Però fins i tot Sírius amb tota la seva lluminositat té moments de debilitat quan es veu atacat i engolit pel seu enemic personal: els núvols. Quan això passa, quan el cel es veu cobert pels densos núvols, alguns cops regant la Terra i en d’altres com a simples viatgers, rondino disconforme amb la situació per acte seguit, consolar-me pensant en què el dia següent el podré veure.

El temps, regit per les lleis de la física, va avançant fent més propera l’hora del comiat. Quan m’adono que la primavera està fent acte de presència, amb els ametllers mudats de verd i les primeres orenetes fent acrobàcies pel gran cel blau, no puc evitar angoixar-me i entristir-me davant del pensament de no poder-lo tornar a veure en sortir o en arribar a casa al capdamunt de la cúpula celeste. Però, com sempre, Sírius sap com tranquil·litzar-me i, en els últims cops abans de desaparèixer darrere l’horitzó, en alçar la mirada recordo la promesa mai pronunciada:
- “Ens veure’m d’aquí un any”.
Amb un somriure pintat al rostre, m’acomiado murmurant:
- Gràcies per tot i fins l’any que ve...