El somni d'un infant

El viatge va acabar de manera immillorable. “Influència dels druides gals sobre l’alquímia medieval a les Highlands escoceses” estava pràcticament enllestida. De tornada a Barcelona, endreçar idees i donar forma. En dos mesos la presentació al tribunal. L’avió s’enlairà, vaig dir adéu mentalment a Edimburg i em va venir al cap la figura del que ha estat el principal mentor de la meva tesis, John Detsreo. Com definir aquest vellet entranyable? Doctor en Història medieval, doctor en Ciències Químiques, membre d’honor de la Real Societat Britànica de Ciències Físiques, inventor, poeta de renom.. Druida, s’autoanomenava. Mai podré oblidar el contrast entre les seves arrugues centenàries i els seus ulls espurnejants, plens de vida eterna. Em vaig guardar com a punt i final del viatge la quartilla esgrogueïda que em va donar a l’acomiadar-nos al nostre darrer sopar. “Té. Ho guardo des de fa molts anys. És el somni d’un infant. No t’oblidis mai dels teus somnis”. Vaig començar la lectura sabent que no em deixaria indiferent.


“Ahir vaig tornar a somiar amb la mare, però va ser un somni molt diferent dels que he anat tenint al llarg de tot aquest any que no ha estat amb nosaltres. Ahir no apareixia des del mig de la foscor, no em mirava amb cara de pena, ni desapareixia quan corria a abraçar-la.

El somni d’ahir va ser molt estrany. Em trobava a la nostra ciutat -ho sé perquè vaig reconèixer l’edifici de correus i la porxada de l’avinguda- però tot era diferent. Els edificis eren més alts, la gent vestia de forma rara i un munt de vehicles a motor, de formes inimaginables, circulaven sobre un terra negre i dur que no havia vist mai abans. Tinc la sensació –li demanaré al pare si és possible- que podia ser la nostra ciutat en un futur no massa llunyà.

Jo tenia una clara missió: fer preguntes a la gent. Amb un llapis i uns fulls de paper a les mans, aturava als vianants. Repetia la mateixa pregunta sense sentit (ho recordo amb tanta nitidesa!): si ara mateix li fessin un regal per casa seva, què triaria, una cadira o una guitarra? La gent responia amablement; alguns s’ho rumiaven, d’altres contestaven d’immediat. Jo anotava les respostes. Recordo que havia d’entrevistar 50 persones. Amb totes les respostes anotades, vaig córrer cap a la porxada, on m’esperava la mare asseguda a la terrassa d’un bar, em sentia excitat, content: mira, mira, mare, les respostes estan molt dividides; 27 persones volen la cadira i 23 volen la guitarra...El somriure encoratjador de la mare. Molt bé fill, fes la segona part de la feina. Vaig tornar al passeig central de l’avinguda. La pregunta ara era encara més estranya. De fet, ho era molt: si ara mateix li fessin un regal per casa seva, què triaria, una cadira elèctrica o una guitarra elèctrica? No sé perquè, però les respostes no van ser tan amables. Alguns marxaven sense contestar i em va portar una bona estona aconseguir 50 respostes. Quan les vaig tenir i vaig fer el recompte, una sensació molt forta es va anar apoderant de mi. Vaig arribar esbufegant a la porxada i gairebé cridant li vaig dir a la mare: mare, mare! És tal com em vas dir, és tal com em vas dir! L’electricitat ha desviat totalment les respostes, 49 persones volen la guitarra i només una la cadira. Què vol dir, mare, què vol dir? Què és el que té l’electricitat que és capaç de desviar les respostes com la magnetita del pare desvia la brúixola que em va regalar l’oncle? Mare, mare....

Suposo que em devia moure nerviós al llit, potser fins i tot cridava, perquè de molt lluny, la veu inconfusible del pare em va anar arribant de forma cada cop més audible : James Clerk, James Clerk, desperta, només ha estat un somni....”

Vaig rellegir el manuscrit uns quants cops. El vaig guardar, com si fos –ho era- la cosa més delicada del món. La lluna damunt del Mediterrani em saludà i m’avisà que el viatge estava arribant a la seva fi ; vaig contestar amb un somriure somiador, feliç.

Nota de l’autor:
Petit homenatge a James Clerk Maxwell, orfe de mare als vuit anys i creador d’unes de les equacions més potents i elegants que ens regala la física: les equacions de Maxwell.