La quàntica de l'ànima

El dia comença, com sempre, amb el doble regust amarg: el del cafè, i el de les notícies.
De camí a l'institut avui no poso la ràdio, decideixo fer una excepció amb un recopilatori de Revólver que jo mateix m'he fet. Sona 21 gramos. M'encanta! Brutal. Però tornem-hi... ja ho havia sentit, això de que l'ànima pesa 21 grams. Mare meva...l'han pesat algun cop? Totes pesen igual? Començo a buscar una explicació...hi ha gasos a la sang al morir, també als pulmons, fins i tot després "d'expirar" mai millor dit. La pressió ha de ser superior a l'atmosfèrica, han d'acabar difonent poc a poc de dins cap en fora...és això? Se li suma la transpiració del que teníem a flor de pell? Mai millor dit, la flor s'acaba pansint.

El dia continua amb sabor agredolç, es podria dir que la cosa va millorant. M'encanta fer classe, però als alumnes no sempre els agrada tant com a mi. Avui comentem un text científic que versa sobre el flogist. Jo mateix he dissenyat les preguntes...la primera és òbvia: "segons el text, què és el flogist?" però al final tot acaba derivant en la visió humanista d'aquella època, en la qual l'ésser humà contenia quelcom més que la matèria orgànica, a diferència dels altres éssers vius.

Tarda dolça, croissantets. Fins que arriba la meva esposa de la feina, i m’explica que ha anat a gravar un reportatge sobre l’arquitectura del cementiri de Montjuic, i que li ha passat una cosa sorprenent: mentre capturava imatges d’un passadís d’allò més anodí se li ha vetllat la pantalleta de la càmera. A l’arribar a la redacció ha portat la càmera al tècnic, i sense explicar-li res de com ha anat li ha dit “això passa quan hi ha canvis bruscos de temperatura o humitat”. És impossible no pensar en moments com aquest en un famós programa de televisió, en el que asseguren que aquests són indicis de la presència d’esperits, i es dediquen a fer mesures en cases, hotels i sanatoris amb un passat més farcit de llegendes que realitats. També asseguren que les “energies” com ho acostumen a anomenar, es poden transmutar en una altra manifestació perceptible per a l’ésser humà: la sonora, en forma de psicofonies. Aquesta idea sempre em va semblar absurda. Caldria partir de que les ànimes que vaguen pel nostre món tenen energies diferents, i que algunes poden fer vibrar l’aire de manera controlada i voluntària, en unes freqüències dins el llindar audible, i creant així impulsos que nosaltres podrem interpretar com paraules comprensibles. I a més...tot això sense anar perdent energia? Els esperits són capaços de portar el principi de consevació de l’energia a un extrem que l’ésser humà és incapaç d’aconseguir? Deixen d’existir les lleis de la termodinàmica?

Doncs sí, sempre em va semblar absurd fins que, amb la llicenciatura tot just acabada, vaig buidar la casa dels meus avis que al cel siguin. Hi vaig anar amb amics. Van fer fotos, i en una d’elles els objectes van aparèixer absolutament distorsionats. Això em va portar a pensar en les teories d’interacció energia-matèria. D’acord que un mantra fonamental de la quàntica és “si interaccionem amb la matèria en podem modificar l’estat”. Però de veritat pot passar això amb fotons del rang visible?
Els meus amics van tenir la brillant idea de deixar una gravadora, fins que s’aturés en rodar tota la cinta capturant sons.
El dia següent la vam sentir. No només ens van cridar l’atenció els sons roncs que se sentien de tant en tant, sino que la cinta es va aturar al cap de 10 minuts. I la gravadora ja no va funcionar mai més. No eren les piles, ho vam comprovar. Els meus amics no van tornar a trepitjar la casa, i jo hi vaig tornar un sol cop més. Una nit. Plovia. Vaig anar-hi per tancar finestres, i just quan entrava a l’habitació dels meus avis i movia la mà per la paret buscant l’interruptor vaig tenir el que la gent anomena “premonició”: vaig pensar “t’imagines que ara la bombeta es fon?” El llum es va encendre, i durant una dècima de segon va brillar com mai. I mai més ho tornaria a fer: la bombeta va esclatar, i l’esglai em va portar a córrer com només ho fas quan creus que t’hi jugues la vida.

La raó i les vivències de vegades es contradiuen, i la ment et porta amb freqüència a aquells records que són com nodes en el que voldries que fós un coneixement científic racional amb l’amplitud màxima.
Massa, humitat, temperatura, energia en diverses manifestacions...s’entesten en buscar evidències de quelcom que avui dia no trobo demostrable. Però el que sí que tinc clar és que tot em porta a una conclusió: en cas que existeixi, l’ànima ha de ser quantitzable.