CAMÍ D'ESTRELLES

Li van donar una habitació amb vistes a l’onzè pis. Des del llit situat al costat de la finestra immensa veia passar el temps lentament. El paisatge anava canviant al llarg del dia depenent de la llum. Al fons la muntanya de la Mola vigilava inamovible i serena tot el que passava. La plaça i els carres s’omplien de gent a riuades depenent de l’hora del dia.
La metgesa va entrar a l’habitació 1101. Sota els llençols del segon llit hi havia la Maria amb el cos encongit en posició fetal. El seu marit li feia companyia. La Maria havia perdut la gana i s'havia aprimat. Es va girar i li oferí un mig somriu en veure-la.
—Veig que t’han deixat sola? —digué assenyalant el llit buit. Què se n’ha fet de la teva companya?
—Li van donar l’alta ahir —va respondre amb resignació.
—Bé i tu com et trobes?
— Aquí tots em tracten com una reina.Tenen ja els resultats de les proves?
—Maria, no la podem operar. El nostre objectiu és que el tumor no faci metàstasis. Per començar, li farem deu sessions de quimio aquí a la Mútua. Després li farem radio a l’Hospital General. No s’amoïni pels desplaçaments fins l’hospital, la vindran a buscar a casa amb l’ambulància. En el seu cas no li caurà el cabell.
A partir de la paraula operar ella va deixar d’escoltar la metgessa i va prémer amb força la mà del seu marit. No s’esperava aquella bufetada que li reservava el destí abans de fer-ne quaranta.
Tenia els dies comptats. Què li diria al fill quan vingués a veure-la a la tarda i li preguntés.
—Mama que t’ha dit el metge, et curaràs oi ?
El que més greu li sabia era no veure’l créixer. L’any i mig següent el va dedicar a deixar-ho tot ben arreglat, el testament, les assegurances, acomiadar-se del poble...mentre lluitava contra la malaltia. Els dies bons anava a comprar al mercat i preparava el menjar que li venia més de gust, els dies dolents es prenia una dosi extra de morfina. Cada dia per a ella era un regal. Poder gaudir de la família fent-li costat era el millor de tot. A més tenien el suport de l’Oncolliga. Els ingressos a la Mútua eren constants. Allí va passar els seus dos últims aniversaris, el dia de Sant Esteve i quinze dies de juliol.
Quan venia la germana a veure-la parlaven de l’últim llibre que s’havia llegit i recordaven plegades com era la vida al poble. El fred que passaven quan recollien olives, les anècdotes de la iaia a la vora del foc sobre la guerra, la vida al mas el dia que es van trobar amb el porc senglar ferit i com el tiet, que era caçador. el va abatre...La germana no li parlava mai de la malaltia. El que feia era explicar coses que li servien per recordar, per no oblidar, per adonar-se que la vida havia estat profitosa i que l’ajudaven a emportar-se un bon record de tot plegat.
Els dies que el seu cap ja no era capaç de concentrar-se feien juntes els mots encreuat de la revista Pronto i continuaven recordant anècdotes i persones perquè era massa dur parlar del futur.
Quan la Maria va veure entrar a l’habitació la seva metgessa va notar preocupació en la seva mirada.
—Maria avui... no se com dir-li. Finalment ha passat el que ens temíem. Els resultats indiquen que el càncer ha fet metàstasi.
Durant aquell últim any intentava no pensar en aquesta possibilitat. Les llàgrimes li van sorgir del no res.
—Tenim un tractament experimental amb el que estem treballant. No hi ha estudis suficients per poder-li assegurar que serà un èxit en el seu cas. Si dóna el seu consentiment podem incloure-la en l’estudi i començar amb la nova medicació. Vol pensar-s’ho? Vol consultar-ho amb el seu marit?
—E... em poso a les seves mans doctora. Quan comencem?
És difícil esquivar la mort quan en el joc de la vida tu treus la carta més baixa i no saps per què ella t’ha triat. El duel sense treva va començar el dia que li van anunciar allò que ella temia. Amb la determinació que l´havia caracteritzat va continuar la lluita contra l’intrús que tenia dins seu. Es sentia acorralada contra les cordes del quadrilàter pel seu contrincant.
Recordava les paraules del seu pare abans de morir: Has de ser forta, Maria, i pensa que ens retrobarem al final del camí.
L’ insomni li havia fet comprovar que a partir de les tres de la matinada els carrers il•luminats restaven deserts. Llavors les llums dibuixaven un camí d’estrelles per les quals li agradaria passejar-se si la malaltia no li ho impedís.