Buscant el vent

Hi havia una vegada un vent tan trist que no podia volar. Des de feia temps, sense adonar-se, s’havia anat movent cada cop més a poc a poc, feixuc, pesat, fins quedar totalment parat.
Amunt i avall havia viscut movent arbres i arbrots, branques i branquillons i fulles de tots colors que queien al seu pas en arribar la tardor. La seva vida havia estat molt atrafegada; arrissava onades, transportava llavors o suportava els esternuts de tothom, viatjant lent o molt ràpid i això el feia sentir molt cansat.
Sobretot, el que l’abatia eren els murmuris de la gent “Uf! Quin vent fa!” i les queixes “Quan s’acabarà aquest vent?” que es repetien al seu pas. Veia com tothom l’evitava o s’arraulia per racons amagats fugint d’ell. Allò l’enfadava tant que sovint rugia encabritat i volava ràpid en forma de gegantins huracans destarotant al seu pas cases, reixes i fanals.
El dia que va decidir aturar-se, va observar que tothom semblava més tranquil i més feliç; car, ja no hi havia barrets voladors, ni ulls plorosos, ni fullaraca fora de lloc.
Tot i això, la canalla el trobava a faltar perquè sense ell no es podien enlairar els estels ni fer bombolles de sabó. El viatjant del globus aerostàtic estava indignat i en arribar l’estiu cigonyes i altres ocells no van poder tornar a la seva terra per visitar els parents, i allò va desencadenar les pitjors baralles familiars.
Tristos també, nens i nenes veien com la pols quedava amuntegat allà on queia, el fum dels cotxes no es movia de la ciutat i la humitat de l’aire no arribava a fer núvols. Aquell va ser un estiu feixuc i ben gris.
El que semblava un descans va començar a ser un autèntic desastre. “Quan tornarà el vent?” va començar a preguntar-se tothom.
La tardor va arribar, cobrint de fulles tots els carrers, i també l’hivern i el fred. Ningú no sortia de casa i mentre els dies passaven, aquella tristor que havia envaït el vent va començar a escampar-se adormint –ho tot i a tothom.
En arribar la primavera un ós maldestre i dormilec va despertar-se. Havia hivernat d’allò més bé al seu cau i afamat va sortir a buscar alguna cosa per portar-se al pap, tenia una fam voraç!
A poc a poc, va anar adonant-se que alguna cosa no rutllava bé. Les flors estaven pansides i els ocells no cantaven, i allò el va fer pensar que potser s’havia llevat massa d’hora. El pastor, que passejava per allí li explicà:
- El vent ens ha abandonat! Un bon dia es va parar i ara res no es mou, tot s’amuntega i s’embruta, ni tan sols torna la primavera!- li contà plorós.
- Caram! això és un gran desastre! – va respondre l’ós mentre recordava aquells deliciosos ruscos de mel que potser no tornaria a provar.
Així que decidit, es va treure les quatre lleganyes que li quedaven i va anar-se’n muntanya avall a rescatar aquell vent entristit.
L’empresa de l’ós, però, no va resultar gens fàcil. La seva poca traça el feia ensopegar a cada passa, i rodava per terra més que caminava. La baixada, plena de cops i sacsons va ser observada per tots els animalons del bosc, que anaven rient sota el nas sense poder-ho evitar.
- Guaiteu aquell ós sapastre – anaven dient entre dents – mira endavant, dropo!- Fins que els murmuris es van convertir en autèntiques rialles que van acabar despertant tothom.
- Calleu gamarussos! Tinc una missió importantíssima! - cridava l’ós mentre lluitava per no topar amb cap arbre més.
Els esquirols van decidir seguir-lo, ja que els semblava un espectacle d’allò més divertit. Altres animalons curiosos també s’hi van anar sumant i a poc a poc, en un tres i no res tots els tafaners del bosc seguien aquell ós sapastre, preguntant-se on anava tan decidit.

Ves per on, al pas d’aquella bandada, la pols es va anar enlairant, les fulles es bellugaven sota les cames i braços i la llum fins i tot va començar a aclarir. En arribar al poble, homes i dones van treure el nas per la porta per veure què era aquella cridòria, i, lluny d’espantar-se, van sortir a rebre l’alegria muntanyenca que arribava. Ara el cel semblava una mica més blau, l’aire menys brut i els carrers plens de vida i rialles com feia molt de temps ja no se sentien.
De sobte les campanes van moure’s sota una brisa suau i repicaren, tot i que el rellotge feia temps que romania aturat.
Així va ser que sota aquell ning –nong, el veïnat , l’ós i companyia van celebrar la tornada del vent que ara semblava ben content i mentre volava feia giravoltar les paraules que des de feia molt de temps romanien callades.