L’última partícula

La materia és quelcom que sempre m’ha tingut obsessionat. Una cosa tan abstracte com l’un, l’infinit o l’amor cap a Gena, la meva dona. He intentat persuadir sense èxit a tots els meus col·legues per fundar el Royal Institute of Boundary Matter, però em sembla que ningú s'ha adonat encara de la urgència de la meva postulació. Em faig cada vegada més vell i lamentaria considerablement no haver pogut tocar de veritat a la meva dona ni una sola vegada. He estat desenvolupant en secret una fórmula bevible modulada d'una modificació combinada de dits de zinc amb tècniques ARN interferent, que m'ajudi a mantenir la funcionalitat de tots els meus òrgans mentre el meu cos es redueix fins a la mida de la partícula final, només així podré per primera vegada donar-li una carícia a la meva dona sense que s'interposi un devessall d'espai buit.
I aquí em trobo, estirat al llit contemplant l'angèlic rostre de la meva estimada un cop més, per última vegada. Ja he deixat una carta de comiat al costat de les seves ulleres per a què sàpiga que no he tingut la boja idea de abandonar-la, sinó tot el contrari, que he decidit estar al seu costat de veritat. Ella ho entendrà. Evidentment l'he sedat prou com per a què no es desperti i no interfereixi amb el meu experiment, és a dir, no m'agradaria que, sent jo tan petit, em pensi que estic tocant la partícula última de la meva dona quan en realitat estic en comunió amb el coixí, o amb una de les puces de Lucas —el nostre gat— perquè la meva dona ha anat a saber on. Sense més postergació, bec tot el potet. L'efecte és summament lent i intens, o almenys això em sembla. Miro el rellotge sobre la còmoda i veig que han passat escassos segons, però per a mi han estat hores de retracció.
Sent de la mida d'un rossinyol em pòsit sobre el ventre de la Gena, des d' aquí puc notar clarament tots els seus porus, l'exquisit aroma de la seva pell. Ara que sóc de la mida d' una formiga, decideixo escalar pel seu pit per col·locar-me sobre el seu cor, els seus batecs m'ensordeixen, la calor de la seva pell em crema els peus. M'introdueixo en una de les gotes de suor i em perdo en un mar vermellós de filaments destellants, de fines capes vibrant en diferents freqüències, cadascuna impregnant la següent, tots els meus sentits es veuen arrabassats, el colorit no cessa, un so que no silencia, una aroma que roman. Però pel que sembla, segueixo sense sentir-la.
No deixo de minvar, no deixa de passar el temps. Tinc por de morir sense aconseguir-ho, de ser infinitament petit. He perdut el compte dels mesos, del temps. Aquest és un sistema complex que escapa a les xarxes de la meva lògica, he esperat abastar tot dins de la meva investigació i ara sé que la realitat no és més una manifestació que es presenta fora de la consciència, és aquesta qui juga amb ella creant-li processos binaris per confondre-la. Aquest pot ser el seu prolegomen.
Aquí, tan infinitament petit, sent ningú ni res i confonent-me amb tot he començat a oblidar-me. Disposat a perdre la fe, percebo una espurna purpúria que per alguna raó destaca de la resta, m'apropo de qualsevol manera, i a mesura que ho faig, m’empetiteixo alhora que veig més clarament les seves formes, és una llunyana esfera blava que intento agafar, que intento abraçar amb tot el meu ésser. M’esvaeixo al seu costat i tanco els ulls. Crec que m'he perdut per sempre.
Després d'un temps insondable i immortal obro els ulls. Em pesen les parpelles, em pesen tant que no aconsegueixo enfocar, tot em sembla estranyament fosc com feia una eternitat. A mesura que torno en mi, comencen a espavilar els meus sentits, el so, l'aroma, les llums i ombres i l'abraçada. Tinc una sensació estranyament familiar al palpís dels meus dits, un tebi i humida calor que recorre tot el meu cos. I m'enfoco una vegada més en el perfum, la textura. És…és Gena al meu costat. 
És possible, ara ho entenc, potser perquè sóc més vell. Col·loco suau i delicadament els meus llavis sobre el seu fi front, temo que el meu tosc frec la desperti. Però és en va, sense esperar-ho el vapor de la meva respiració ja l'ha acariciat i s'ha despertat. Em mira amb aquests enormes ulls de lluna que em toquen l'ànima. La miro, la prenc de la galta: – Gena, els teus recovecos són incerts però infinitament sublims. En intentar tocar-te, buscar-te, m'he trobat a l'univers sencer dins d'una espiral que no cessa. Ets una petita part que pertany al cosmos, però el cosmos sencer et pertany a tu.