Coses de la vida

Sovint penses que el món seria un lloc millor si jo no en formés part. Ho sé i em dol, no soc de pedra. De fet soc molt més fràgil del que et penses, però això a tu tant se te’n dóna. Mai diries que cal algú com jo, tan comú i tan poca cosa, per garantir la resplendent existència d’algú com tu.

Mira’t asseguda al metro i pendent d’un mascle de llarga cabellera envaïda pels polls (ell no ho sap, però hi son) que t’ha clavat la mirada. Enlluernada com estàs no em veus venir. Estic tan a prop dels teus cabells que podria moure’ls només pel gust de fer-ho, però soc dèbil i no goso. Podria dir-te a cau d’orella les paraules més precioses aquesta nit, però jo no en sé, de parlar. Voldria ser capaç de taral·larejar una cançó i emocionar-te, servil i acabat, boig per tu, però dins del meu embolcall lipídic no hi ha ni un enzim d’emoció. Així que ja ho veus, la nostra relació només pot ser el que és, i m’enfado.

M’enfada que m’ignoris. M’enfada que t’hagis passat la teva parada i tot per què? Tot per ell. Si et deixessis estar de romanços i poguessis veure tot el que t’envolta... L’aire que respires en va ple, d’éssers com jo, coses de la vida que romanen ocultes a la vista dels de la teva espècie: àcars rosegadors, tan menuts i sempre amb presses, devorant epidermis sense descans; flaires, aromes, olors que evoquen records i invoquen nàusees; gasos ofensius que intenten dissimular; bacteris que passaven per aquí, fongs de secà i de regadiu, plagues famèliques que busquen matèria que cruspir-se, bestioles rurals i urbanes, nacionals i d’importació, puces, bitxos, patògens assortits, molècules d’oxigen i de diòxid de carboni... i regnant per sobre de tots està ell. Sempre ell. Allà on menys l’esperes. Tot ho vol, tot ho reclama, mai no en té prou.

Però vosaltres ni cas, vosaltres embadalits, bocabadats, indefensos. Vamos, hombre! Com pot ser que us continuï enganyant d’aquesta manera, després de tants segles? Com pot ser que no el veieu venir? Encara no sabeu que el seu atac és més letal que el de tots nosaltres junts? És el pitjor virus, el paràsit per excel·lència... Si el compares amb mi, per exemple, quina és la diferència? Abatrà les teves defenses, et farà plorar, moquejar, suar i delirar, et prendrà la gana i la son, et deprimirà i fins i tot et pot provocar febre alta, trastorns circulatoris, respiratoris i cardíacs. I això no és el pitjor, jo com a mínim tinc la decència d’estar-me només uns dies, però ell... Ell no té cura, ni vacuna ni antídot conegut! El pots enganxar per tota la vida. T-O-T-A-L-A-V-I-D-A, sents?

Què li veus, de romàntica, a aquesta penúria?

Tu rai, tu p'alante. Tu et mires el xicot cabellut que s’ha passat la parada perquè ja no té més parada que tu, amiga, i ni tan sols algú com jo, tan comú i tan poca cosa, pot evitar una descàrrega de fascinació en tota la neuraminidasa. I tot i que sovint penso que el món seria un lloc millor sense ell, sé que necessiteu l’amor; sé que cal algú com ell per compensar moltes altres coses de la vida, per mantenir l’equilibri, per no caure. I et deixo a les seves mans sana i estàlvia, amb les defenses intactes, que bona falta et faran.

De seguida trobo un altre organisme a qui honorar amb la meva visita. És un impresentable que està fent una pintada transcendental a la paret del vagó: kikus was here. Ai, kikus! Després diuen de mi... Prepara’t i no oposis resistència, de res no et serviran ni bífidus ni lactobacils ni vitamina C, ni molt menys aquestes defenses escanyolides que intenten barrar-me el pas. Només faltaria! Tant sí com no, aviat em submergiré en l’escalfor del teu torrent sanguini, aviat descansaré. Alegra’m el dia i lliura’t, benvolgut kikus, a l’acte reflex irreprimible constituït per una inspiració brusca, seguida d’una expiració violenta, espasmòdica i sorollosa, produïda per la irritació de la mucosa nasal... Au, va, delecta’m amb la meva onomatopeia favorita, que ja ve, ja surt, ja hi soc...

- Atxim!