El so dels fractals

Havia arribat l’hora, per fi podria entendre la llum.
Sota les indicacions de l’amable doctor, va iniciar l’esperat però temut moviment d’obertura de les parpelles, sense descuidar l’aprenentatge que havia rebut durant aquells interminables mesos, això és, una velocitat inhumanament lenta en aquell obrir de portes dels ulls així com la total relaxació de cada múscul del seu cos menut per tal de rebre l’immens dolor que s’avenia...
La Natàlia esperava aquest moment d’ençà que es va assabentar de l’existència de la llum: tan bon punt va tenir consciència sobre ella mateixa i va dominar la comunicació verbal, va entendre que ella no era la versió estàndard d’humà, sinó una persona incapaç de reconèixer allò que tenia al front sense haver d’estirar la mà; una persona que, malauradament per a ella, no podia distingir els colors, que els seus iguals jutjaven d’imprescindibles per a gaudir la bellesa de la vida. Ella era cega.
Com no és difícil de concebre, saber-se negada d’aquest miraculós sentit, era per a ella una tortura. Aviat, però, la Natàlia va haver de recapacitar per tal de no veure’s sumida a la tristesa. Va recolzar-se en allò que més alleugerava el seu dolor: l’oïda. Així, tot i no poder veure els colors, ella es va proposar ser l’ésser mortal que més joia trobés en els sons.
D’aquesta manera, la nostra amiga cega es va aficionar a la música, tenint una especial decantació per a les obres de Beethoven, les quals sovint provocaven que ella pogués somiar desperta que era una vident, que nedava entre tot de colors que la portaven al cel.
Un dia, la Natàlia va saber que la seva ceguesa no era provocada per un problema de salut al conjunt del seu ull, sinó en algun punt del seu cervell que hauria d’haver analitzat les imatges captades per l’ull. Tanmateix, era possible curar aquesta ceguesa, ja que es podia resoldre per tractaments psicològics.
El tractament consistia a aconseguir imaginar els colors –tasca pràcticament impossible per a algú que no n’ha vist mai-, amb l’ajuda de relacionar-los amb algun concepte sonor.
Per aquest fet, se li va recomanar donar forma a les peces de Beethoven a la seva ment, de manera que associés cada frase de cada peça a un moviment, sensació...
Això, de manera inconscient, li permetria de poder assimilar un fractal, un tipus de figura matemàtica que està feta per ella mateixa en cada punt imaginable, de manera que quan algú mira un fractal, pot tenir diverses sensacions, com la de moviment, atès què veu la figura general en molts trossos d’aquesta.
El fet que pogués relacionar a Beethoven amb els fractals prové de què les partitures de Beethoven tenen en la seva estructura fractals, ja que les frases de les seves obres són versions amplificades de les subfrases que la formen.
Finalment, el doctor que ara es trobava al costat de la Natàlia li hauria de modificar el comportament cerebral mitjançant elèctrodes amb la finalitat de transformar els conceptes dels fractals que tant havia assimilat auditivament en sensacions visuals.
Així, la Natàlia estava a punt de veure per primera vegada, probablement un fractal –qui sap quin-, sempre que el dolor que pateix aquell qui veu per primer cop li ho permet.