L'excusa perfecta

Faltaven tres dies per a l’entrega del treball de recerca i encara no havíem acabat la part pràctica; l’objectiu era construir un emissor d’FM per tal de transmetre una seqüència de tons que pogués captar un receptor i demostrar, així, la possibilitat de comunicar dades digitals mitjançant aquest mètode.
Per sort comptàvem amb els materials necessaris. Així doncs, aquell mateix dia vaig quedar amb el Joel, el meu company per al treball, per fabricar d’una vegada per totes el nostre emissor i, a continuació, fer les proves adients.
Dues hores més tard, havíem acabat el nostre radiotransmissor, sense cap incidència; bé, el Joel es va cremar un parell de vegades amb el soldador (ja li deia jo que l’estava agafant per on no tocava...). Sigui com sigui, ho havíem finalitzat i només quedava provar-lo.
Tot seguit, vam preparar una seqüència de tons aleatòriament i els vam emetre durant uns segons. Tot funcionava correctament fins que, sorprenentment, vam sentir a través del receptor:
-Rebut! Codi correcte. Tot preparat per a l’entrega. En dues hores ens veiem al “forat de la muntanya”. Porteu els diners.-
En aquell moment ens vam quedar trasbalsats, qui era aquella veu? Era una broma? Estàvem davant d’una autèntica operació de tràfic de drogues? A què es referia la veu amb “ el forat de la muntanya”?. Només teníem resposta per a l’ultima qüestió, estava clar que parlaven de la roca foradada de Montserrat. En relació a les altres preguntes, només n’hi havia una forma de contestar-les.
Com que no teníem gaires ganes de seguir treballant, vam agafar les bicicletes i ens vam dirigir al lloc de trobada. Quan hi vam ser no hi havia ningú, de manera que vam decidir amagar-nos darrere d’uns arbustos a la bora del camí. Un quart d’hora després vam sentir unes passes i va aparèixer un home de mitjana edat calb i amb una barba prominent; realment tenia un aspecte deplorable . A continuació, en l’altra direcció vam observar que s’apropava un altre personatge, aquest, però, tenia el cabell ros i llarg, semblava estranger. El segon portava un paquet sota el braç i l’altre un maletí. No van creuar paraula, simplement es van intercanviar la mercaderia.
-Ai!!- va cridar el Joel.
Una abella havia picat el Joel just en una de les seves ferides en el pitjor moment.
Els dos subjectes van fer un bot i van mirar en la nostra direcció. Ens havien vist!
Ens vam quedar glaçats. L’últim que recordo és l’home calb amb cara d’assassí i amb els ulls injectats de sang.
Quan vaig despertar no sabia on em trobava, a més em feia molt mal el cap. Com vaig saber més tard estava en una petita illa del pacífic, segrestat. El Joel es trobava en la mateixa situació, però en una illa veïna.
Primerament em vaig espantar molt, però em vaig adonar que de fet no s’estava tan malament allà: el clima és esplèndid i les platges paradisíaques.
I aquí estic jo, malgastant l’única carta que em permeten enviar per comunicar les condicions del rescat. Espero que almenys serveixi d’excusa per no poder entregar el treball de recerca.