DILEMA

Com pot ser? Acabo de néixer i ja haig de morir?

Per què la vida ha de ser tan curta?

S’acaba de formar el meu cos aquí, tan amunt que puc dominar el món sencer. Però he anat creixent fins pesar tant que, per això, ara caic cap a l’abisme. Quina condemna per éssers celestials com nosaltres! Éssers que podem desfer la llum en tots el colors possibles.

Què trobaré allà a baix? Sospito que en xocar amb el terra em fragmentaré en mil còpies de mi mateixa i quedaré aniquilada... O potser no.

Algunes companyes, molt poques, diuen que tenen records de vides anteriors. Jo no recordo res. Diuen que la vida no s’acaba. Que hom torna a néixer una i una altra vegada. I que, de fet, les nostres vides només són una minúscula part de la nostra existència infinita.

Quan morim perdem la nostra individualitat. Elles li donen un nom estrany: “Nirvana”. Som totes una mateixa cosa. Som la totalitat. SOM DÉU! Donem la vida al món.

També recorden que, molt ocasionalment, una part del Tot desapareix i és quan tornem a néixer. En el nostre cas no plorem com el nounat quan la mare el deixa anar a la vida, sinó que ens plora el nostre pare Cel.
Diuen que al terra ens reunirem en petits rierols que acabaran essent rius i que, finalment, arribarem al “Nirvana”, que els homes anomenen mar.

No sé si creurem tot això. Aviat ho comprovaré. Però tinc por que no sigui així. Tinc por de morir. NO VULL MORIR!

GOTA