Falgueres musicals

No hi havia manera. Havia anat a buscar la inspiració a la natura, a veure si se m’acudien idees per fer la composició que m’havien encomanat. Bé, al capdavall era jo la que m’hi havia compromès; el Dídac, un amic meu de tota la vida, havia invertit tot el poc que li quedava en un projecte, ja que fins llavors res li havia sortit bé. I, és clar, com podia dir-li que no? Tanmateix, n’era molta, la responsabilitat: l’èxit i el futur del meu amic a les meves mans i, per més inri, no se m’acudia res aquest cop.
I allà era jo, en un joiós camp verd des d’on es veia el Pedraforca. Al costat de la roca on era, una jove falguera s’obria pas entre les seves grans germanes. Vaig recordar les paraules d’un amic que, com a mi, li agradaven les matemàtiques: «Has sentit mai a parlar sobre els fractals? Són uns objectes que es defineixen amb una geometria diferent, la fractal, i tenen una dimensió fraccionària; a més de ser autosemblants a diferent escala. És a dir... per exemple, pensa en una falguera: si n’agafes una fulla, és com una reducció de la planta sencera, i passa el mateix si es torna a agafar una fulleta de la fulla: es torna a trobar el mateix patró. Fa relativament poc que es van començar a estudiar, malgrat que ja Sierpinski, Koch i d’altres matemàtics haguessin inventat objectes fractals anteriorment, i malgrat que, de fet, la natura n’estigui plena. Els fractals són brutals! No trobes?». Tot i que m’encuriosís això de la dimensió fraccionària i el món que em presentava, no hi havia tornat a pensar.
Vaig tornar a casa sense haver aconseguit res. Els dies van anar passant i cada cop s’apropava més la data límit per haver acabat aquesta cançó que havia de ser captivadora, que no deixés la gent indiferent. Ja no sabia què fer perquè em sorgís una idea. Havia provat tot el que sabia, però res del que em sortia em satisfeia.
Dos dies abans de l’entrega, encara seguia en la mateixa situació, i ara ja estava angoixada de veritat. De sobte, vaig recordar la falguera i els fractals. Com que no sabia què més podia fer, vaig valorar que no perdria res per fer una petita recerca dels fractals i conèixer-los, així que m’hi vaig posar. Fascinada, vaig trobar que es podien connectar amb la música en l’anomenada música fractal. Molts compositors l’havien utilitzada com a eina per les seves creacions. Vaig estar-me la nit endinsant-m’hi i absorbint totes aquelles maneres que estava descobrint de crear música a partir d’aquests conceptes matemàtics.
L’endemà, ja inspirada i amb tantes idees que em desbordaven, vaig posar-hi fil a l’agulla i, en unes hores i àgilment, vaig fer la composició. Ben orgullosa, amb la meva creativitat, les matemàtiques i algunes modificacions per aconseguir un acabat digne, tenia la composició.
Com era propi de la música fractal, la composició era una música diferent, que sí, sonava bé, però no era com la resta. En presentar-li al Dídac, aquest va fer cara de pomes agres i digué:
- No m’acaba de convèncer. És massa estranya i poc convencional. A la gent no li agrada allò que és rar. Però bé, no tinc més remei, s’acaba el temps.
Jo, entristida per la valoració, no vaig saber què dir, pensava que el que esperava era una música una mica diferent per cridar l’atenció.
No obstant, uns dies després, ell em trucà:
- Perdona’m per no haver sabut apreciar la teva música. El meu projecte s’està donant a conèixer a una velocitat esfereïdora! I tot és gràcies a tu. He de reconèixer que estava equivocat, la teva música agrada molt: és electritzant, captivadora, innovadora, sorprenent i agradable alhora. No pel fet de sortir-se dels cànons ha de ser dolenta, sinó més bé el contrari, en alguns casos! És un èxit! Moltes gràcies, de veritat, i ho sento.
I vet aquí com va començar la meva vida professional com a compositora. A partir d’aquest moment em van començar a ploure ofertes. Intentant ajudar al meu amic, al final els dos havíem triomfat. I res d’això hauria estat possible si no hagués combinat la ciència i l’art mitjançant els fractals i la creativitat.