Crisi energètica

Ens imaginava herois però vam ser escridassats. Sempre vaig pensar que la gent apreciaria els nostres èxits perquè serien útils a la societat com ho van ser les ones electromagnètiques i l'electricitat. Però la crisi va arribar, els diners van deixar de fluir i es va imposar l'anomenat pragmatisme. Els diners privats es van retirar esperant millors temps. Els diners públics es suposaven un bé valuós que només s'utilitzaria en el bàsic: sanitat, educació, infraestructures fonamentals, ... La investigació era vista com una aposta a la ruleta, com una inversió arriscada. L'escalfament global no era prioritari, calia salvar el dia a dia, què importava en aquell moment el que passaria en uns anys? Ja s’arreglaria al seu moment. No entenien, no els entenia.
Per cinc anys havien investigat com millorar el rendiment de les cèl•lules fotovoltaiques multicapa. Sota aquest epígraf es condensava una recerca incansable per aconseguir un canvi en el paradigma energètic que obriria la possibilitat per a l'obtenció d'una quantitat d'energia elèctrica que justifiqués plenament la inversió en cèl•lules fotovoltaiques com a suport de la necessitat energètica mundial. No obstant això, si bé la naturalesa va necessitar eons per desenvolupar la fotosíntesi gràcies a milions de combinacions i fracassos abans de coronar l'èxit d'un sistema que permetés la captació de la llum per a la seva conversió en energia química, la societat demana resultats immediats. Una celeritat que la crisi va agreujar.
Maria va ser la primera a marxar a l'estranger. Anava a Suècia a continuar les seves investigacions sobre la fotosíntesi. Mitjançant enginyeria genètica havia aconseguit millorar el rendiment del procés i així augmentar la capacitat de captar CO2 atmosfèric. En certa manera, els nostres treballs tenien un objectiu comú, alentir l'escalfament global. Però, a Suècia, on valoraven la seva experiència investigadora en el camp, formava part d'un equip amb un objectiu més definit, augmentar el rendiment de les collites.
No va ser un cas aïllat. La l'accelerador de partícules ALBA també va patir una frenada als seus programes d'investigació. A més alguns dels meus amics van haver de canviar d'aires, alguns a sectors productius totalment diferents.
Però el que em enfonsava més cada dia no era la possibilitat de ser la següent a la llista, era la incomprensió de les amistats fora de l'àmbit laboral. A les converses calidoscòpiques que s'entaulen amb l'excusa de prendre unes canyes, el tema no es podia defugir. Jo, òbviament, era una defensora de mantenir pressupostos, si no ampliar-los, per a la investigació científica, perquè era fonamental si volíem el desenvolupament de la nostra societat futura. "Tingueu en compte, que quan l'home mira a l'espai no es delecta simplement amb els fascinants fenòmens que hi tenen lloc. Intenta conèixer el seu funcionament i ja se sap que un perill conegut és més fàcil d'afrontar ". Les contestacions no eren molt variades. "Però, mira Júlia, quina probabilitat hi ha que ens caigui un meteorit i ens destrueixi? ¿I que una supernova ens arrasi amb el seu vent electromagnètic d'alta energia? Hi ha temes més urgents en la nostra societat. "Jo intentava argumentar la meva posició:" Tots tenim clar que la supervivència és el més important de la nostra existència. Però com a éssers humans, hem desenvolupat una única manera de pensar, que ens permet fer plans més enllà del present, tenim una insuperable capacitat d'utilitzar els nostres coneixements no només per resoldre problemes sinó per preveure'ls al futur i poder dissenyar solucions per resoldre'ls o impedir que arribin a succeir ". Llavors sempre hi havia algú amb un aire de suficiència que no necessitava de més raó i responia "Que puguin arribar a succeir no vol dir que haguem de resoldre-ho amb tanta urgència com aquesta crisi econòmica". I es donava per acabada la conversa.
Jo vivia impotent i angoixada la situació, la manca de suport no només econòmic i, sobretot, moral. En realitat, em preocupava més que s’abandonessin investigacions que podien ajudar a comprendre i pal•liar l'augment de l'efecte hivernacle que el meu propi lloc de treball.
Però llavors van aparèixer les tempestes. En aquella tardor infausta diversos episodis de precipitacions intentes van assolar el país. Zones inundades i greus danys materials foren el resultat d'aquestes borrasques profundes que vingueren del mar. Era ploure sobre mullat, el pessimisme es va transformar en fatalisme i semblava que la economia no s'aixecaria el cap. Però en aquell moment, va aparèixer la poderosa força de la por. El terror ha estat capaç de sotmetre a les masses davant un tirà, de moure a la turbamulta sense raó, però en aquest cas va ser la solució. Aquests apocalíptics fenòmens van fer que la societat els relacionés equivocadament (ja que és un procés a més llarg termini) amb un efecte directe de l'escalfament global. La fe en la ciència com a una solució va tornar.
  • Hits: 145

ESCOLA D'ESCRIPTURA

ESCUELA DE ESCRITORES

ESCUELA DE ESCRITORES

EDITORIAL GALAXIA

AEELG

METODE

RESIDENCIA D'INVESTIGADORS

INVESTIGACIÓN Y CIENCIA

AELC

IDATZEN

EL HUYAR

EUSKAL ETXEA

BIBLIOTEQUES DE BARCELONA