Sense hivern no hi ha literatura

La Marina... la meva Marina... la protagonista d’aquesta història és una noia encantadora. Com us ho diria? Té l’esperit ben despert, i s’agraeix. No us penseu que ho sé tot d’ella, no, de moment, només l’imprescindible. Us puc dir que està entusiasmada, està en el seu segon any de tesi i acaba de publicar, això és una primícia, el seu primer article! No està gens malament, oi? Una jove promesa, com se sol dir. Tot i que a mi aquest tipus d’expressions no m’impressionen, prefereixo no emprar-les. No negaré que li tinc simpatia, però no és pas perquè hagi publicat un article. Des de batxillerat, l’amoïnava el canvi climàtic –això, veus, sí que em commou-: “Que no ho veieu que acabarem amb el planeta?” es lamentava com tants joves que temien pel seu futur a la Terra. Ara, amb uns anys més d’experiència, les coses se li comencen a complicar, és a dir, comença a entendre menys el món. Perquè..., de fet, la seva recerca no dona arguments als escèptics que neguen el canvi climàtic? Pobra Marina, no hi comptava amb aquests dilemes! Però no hi està d’acord: que hi hagi hagut variacions del clima en el transcurs de la història geològica, com la petita edat de gel de d’edat medieval que ella estudia als Pirineus, a partir dels testimonis del registre sedimentari geològic, no refuta en cap cas que la causa principal del canvi climàtic actual sigui antròpica. Oi?

La Marina, ja la coneixeu, després d’acabar la tesi, se n’ha anat a viure a un poblet dels Pirineus, no em feu recordar el nom. Res de fer un postdoc, aquesta és la seva manera de continuar la recerca. Diu, amb un deix de cinisme, que serem l’única espècie que s’extingirà amb coneixement de causa. Està decebuda, se li veu. Ha anat a la muntanya cercar refugi. Ves, què li podria dir, que els humans fa segles que s’han amoïnat pel clima? No la consolaria pas això. S’ho mira tot amb un aire sorneguer. Però no ha deixat d’investigar pel seu compte, de fet, es passa el dia observant i anotant quasi obsessivament les variacions de temps, els canvis estacionals, les migracions de les aus, la floració de les plantes. Sembla una naturalista del segle XIX, però ella pensa fermament que és l’única cosa que pot fer al segle XXI: observar i esperar. Diu, sorneguerament, “l’hivern aviat serà història i aleshores veureu com no us fa tanta gràcia.” Marina! Quina tristesa i quina dolçor tan commovedores! (disculpeu-me però no me n’he pogut estar)

Fa temps que no sé res de la Marina. L’enyoro. També trobo a faltar l’hivern. Enguany per primera vegada no hi ha hagut hivern. Sense hivern i sense la Marina. No es pot dir res concloent. Suposo que caldran més dades. No és el que hauria dit la Marina? A mi, com us podeu imaginar, la calor no em preocupa. És una sensació corpòria que m’és del tot aliena. Ves, no puc dir que m’avorreixi del tot. Ara em dedico a contemplar la vegetació que es mou suaument seguint el ritme d'una brisa càlida, i els ocells que van saltant de branca en branca i fent giragonses en els seus balls acrobàtics, i els insectes que fan la viu viu. Però em manca la Marina. L’ambient és molt sufocant. L’escassetat de personatges em mata. No hi ha conflictes, ni neguits, ni alegries. Només puc aferrar-me a la Marina, -oh Marina, per què te n’has anat?!- I sento, sento... com en el darrer hivern m’han minvat les paraules, el llenguatge, la possibilitat de narrar qualsevol història.
  • Hits: 196

ESCOLA D'ESCRIPTURA

ESCUELA DE ESCRITORES

ESCUELA DE ESCRITORES

EDITORIAL GALAXIA

AEELG

METODE

RESIDENCIA D'INVESTIGADORS

INVESTIGACIÓN Y CIENCIA

AELC

IDATZEN

EL HUYAR

EUSKAL ETXEA

BIBLIOTEQUES DE BARCELONA