Jo, no robot

-Per què plores, Tània?

-Mira’m, mare! No sóc perfecta. Tinc pigues per tot el cos, i a classe se’n riuen de les meves ulleres.

-I què vols fer, filla?, la nostra imperfecció ens fa humanes.

-Però a mi m’agradaria ser perfecta. Com un robot.

-No diguis això, Tània. Les persones podem sentir, estimar, emocionar-nos fins a plorar... Els robots no poden plorar, com fas tu ara.

-Si fos una robot seria molt forta i no ploraria mai.

-Plora qui pren mal, però també plora qui té el cor ple d’alegria.

Els primers rajos de sol desperten la metròpoli. Una gràcil figura femenina deambula, sense rumb, fins a aturar-se enfront d’un petit bassal d’aigua adormida, acumulada en el transcurs de la nit per la pluja artificial forçada pels Dominants, com a atenuant dels gasos fluorats. L’esplèndida criatura s’ajup el suficient per a reflectir-se. En emmirallar-se amb el líquid, una immensa llàgrima, d’un límpid absolut i brillant, cau del seu preciós i precís ull; i darrere d’aquesta primera es precipiten moltes més, col•lapsant el cristal•lí, i esdevenint per uns instants que la precisió que caracteritza l’estàndard de la seva biomecànica ocular quedi del tot ennuvolada per unes emocions del tot humanes, sense rastre de la forçada empremta de l’evolució artificial. De sobte, una llum hostil la il•lumina de dalt a baix per concentrar-se en el seu rostre.

-Què fas? –li pregunta una agent uniformada amb els colors de la Tercera Força, duent sobre el pit esquerra la llegenda “Detecció d’obsolescència”.

-Ploro –contesta ella, mentre amb una ma s’eixuga les llàgrimes, i amb l’altra es defensa de la llanterna de punt quàntic que l’atordeix.

-Plores? No estàs programada per sentir emocions. Ets una modificada, i examinant la teva perfecció deus estar propera al nivell Omega. A més, els teus ulls són sintètics.

Les autoritats permetien dues modificacions biomèdiques voluntàries per persona cada tres anys. Les prescrites pel tribunals mèdics estaven exemptes, així com la cirurgia estètica, força generalitzada. La població, embriagada per la utòpica promesa de la perfecció per part de les grans corporacions, col•lapsava les llistes d’espera per fer-se millores de tot tipus, com implants al còrtex cerebral per a l’augment de la capacitat intel•lectual i de la memòria, així com la supressió dels sentiments de por, vergonya o dolor; articulacions i òrgans bioimpresos en 3D d’una força i rendiment sobrenatural; i la cirereta del pastís, el darrer esglaó de tots, el canvi de consciència, d’humana a biònica.

-No ho necessites, filla. Mira’t al mirall. Has crescut per convertir-te en una noia preciosa...

El primer que es va canviar la Tània van ser els ulls; uns preciosos i grossos ulls blaus turquesa amb l’iris de darrera generació eren força llaminers per defugir-los. Aprofitant la intervenció quirúrgica també es va eliminar, amb tècnica genètica irreversible, totes les pigues de la cara i de la resta del cos. Va perdre aquella mirada innocent que enamorava a la seva mare, i sense la diferenciació de les pigues, començà a fer el pas. Cada tres anys dues millores més: cap i coll, cabell i pell, ulls, extremitats, òrgans... Prop de la trentena, poc quedava ja d’aquella nena pigada d'ulls petits color avellana. Com més millorava més s’obsessionava amb la perfecció.

La societat s’havia fos en una escalada de consumisme tecnològic, on les grans corporacions havien arribat al poder a base d’artifici, acompanyat d’enginyeria biomèdica i mecatrònica “low-cost”. Quan la Tercera Força va arribar al poder, milions de joves van creure que la cultura del perfeccionament i el culte a la precisió encaixava en aquella incompresa generació.

Amb el darrer canvi, la Tània va desenvolupar un pensament biònic impressionant, tant com per a plantejar-se si el camí que havia seguit era el correcte.

De manera òbvia, l’obsolescència programada no podia desaparèixer dins d’aquesta escalada tecnològica. Sense dependre del petroli, esgotat feia temps, el cultiu de mineral sintètic ho era tot. Però allò que es manufactura pol•lueix, i també es modifica a voluntat del fabricant: fallides multiorgàniques, còrtexs cerebrals socarrimats, pèrdua sobtada de mobilitat... Aquella desmesurada cobdícia va ser la gota que va vessar-ho tot, amb l’aparició d’una sèrie de mutacions genètiques que ferien de mort els fills dels optimitzats. En una espiral d’obsolescència i mutació, l’ésser humà s’apropava a l’extinció, i ni els governants, autoproclamats Dominants, es permetien esquivar-la.

-Deus començar a fallar. Les llàgrimes són una fuita dels circuits. Els biònics falleu per aquí. Et portaré a control de ginoides relinquides. Llàstima. Ets tan perfecta. Tard o d’hora a tothom se’ns avaria alguna cosa...

La Tània, amb un immens somriure s’apropà a l’agent, regalant-li les seves darreres paraules, abans d’adormir-se per sempre més.

-Mira’m! Ploro d’emoció. M’ha aparegut una piga a la galta.

La Tània sentia que aquella diminuta imperfecció la feia humana de nou, i inconscientment obria una minsa però tangible esquerda d’esperança a l’espècie.
  • Hits: 73

ESCOLA D'ESCRIPTURA

ESCUELA DE ESCRITORES

ESCUELA DE ESCRITORES

EDITORIAL GALAXIA

AEELG

METODE

RESIDENCIA D'INVESTIGADORS

INVESTIGACIÓN Y CIENCIA

AELC

IDATZEN

EL HUYAR

EUSKAL ETXEA

BIBLIOTEQUES DE BARCELONA