Una cara digital

La primera cara digital i ni una sola imatge! Els diaris en van plens. El Jordi, amb 112 anys, no s’ho pot perdre. Fa servir ben poc la tecnologia, però és curiós. Després de mesos, finalment ha arribat un dia excitant. Té la sort que és la veïna de davant, a l’altra banda del pati interior de casa seva.

*****

He sentit l’alarma de l’edifici. No acostumen a entrar aerolliscadors al recinte, calen permisos especials. I he anat tan de pressa com he pogut a la finestra. Però m’he perdut com entraven. Maleïda vellesa. Ja no sóc àgil. Potser la veuré quan ella passi per davant del balcó. El problema serà la meva vista. Potser els prismàtics del meu avi m’ajudarien.

–Alexa, on són els prismàtics?
–Ho sento, no t’he entès bé. Busco prisma a internet?
–Deixa-ho córrer. Ja ho recordaré.

De tan lluny només puc veure que els nois ja han entrat. Res anormal, tret de certa excitació. El seu home entra una maleta gran. Es gira per parlar-hi. La gossa borda.

–Calla, Fosca. Que em veuran aquí com un estaquirot. –La Maria em deia tafaner, però tampoc cal que ho sàpiguen.

La gossa gira cua per ficar-se a la caseta.

–Sí, millor, posa’t a dormir una estoneta.

La dona, de cabells negres arrissats, està d’esquenes. Es gira una mica. Té la cara massa blanca. Sembla del mateix alumini que la fusteria de la meva finestra. La té ovalada, sense nas. Això no és una cara. Té com uns ulls, uns llums verds a la gèlida i dura closca d’ou que du posada. No és ben bé humà, això. Mira cap aquí. M’ha vist. Noto la boca seca i un mareig. M’he d’apartar de la finestra.

*****

No puc concentrar-me en la televisió. M’agradaria veure què passa al pis de davant. Em sembla recordar que els prismàtics els tinc a dalt de l’armari, amb la resta de trastos que no faig servir. Em fa por pujar a la banqueta de fusta per arribar als prestatges alts. Aquesta vaig demanar que me la fessin expressament, em porta records d’infantesa. Ara tothom fa servir robots i aparells estranyíssims.

–Oi que també vols veure millor aquella cara? –Li dic a la gossa, però dorm.

Quan passo pel rebedor m’aturo davant la foto de la Maria.

–Sí, ja sé que no hauria de pujar en aquell dimoni de banqueta, però només serà un moment. –Dic en veu alta, no sé si a la Fosca, al record de la Maria o a mi mateix.

Eres molt guapa, Maria, fins i tot quan els cabells negres van passar a tenir aquest to platejat. Trobo a faltar les arrugues dels teus ulls blaus, però sobretot la teva tranquil·litat.

Prou nostàlgia, que jo sóc viu encara.

*****

–Aaaquí!

Puc tocar amb les puntes dels dits els enormes prismàtics negres. Avui dia són molt més petits. Però aquests m’aniran bé. Tenen el pes de la qualitat, d’abans de totes aquestes modernitats. Sembla que la corretja s’ha enredat. Si estiro una mica...

–Bum!

*****

El meu cap. El noto mullat. El timbre està sonant?

–Obre la... porta, A... Alexa.

No sé què em passa. Em costa parlar. Sento el plor de la Fosca. Em toca amb el morro.

–Et trobes bé?

Obro els ulls i la puc veure ajupida al meu costat. Els llums del pis pampalluguegen amb el color taronja de les emergències. La deu haver activat Alexa quan he caigut. Els avantatges, suposo, de la polsereta digital que em monitoritza.

Aquests ulls blaus arrugats de somriure, aquests rínxols negres, em transporten.

–Ma... Maria?
–No parlis. L’ajuda ve en camí.
–Es... Estic... mort?
–No. Aviat arribarà algú. –Em diu mentre mira preocupada en direcció a l’entrada del pis.
–No... importa. Sóc... amb tu. –Intento aixecar el braç per tocar-la. Però només em tremola la mà.

La Maria m’agafa la mà amb tendresa per dur-se-la a la cara i, tot i que és suau, és freda com l’alumini, com el plàstic. Tinc por, alguna cosa no encaixa.

–No pateixis. No et deixaré sol. –Diu la Maria amb un somriure tranquil.
–Volia... veure’t. –No puc evitar somriure, alleujat.
–Xxt! –Fa ella, en veu baixa, dolça.

Estic molt cansat. Tanco els ulls.

*****

La dona l’acompanya mentre ell es va apagant, tranquil i en pau. Un cop mort, ella s’aixeca. Esquiva uns prismàtics enormes i antiquats. A l’entrada del pis s’atura a mirar el retrat de la Maria, amb els seus rínxols grisos. I la cara de la jove torna de nou a la blancor digital i als llums verds. Una cara coneguda pot ser molt reconfortant. En el moment que surt del pis, els llums verds que té per ulls li brillen d’una forma intensa, gairebé emocionada.
  • Hits: 65

ESCOLA D'ESCRIPTURA

ESCUELA DE ESCRITORES

ESCUELA DE ESCRITORES

EDITORIAL GALAXIA

AEELG

METODE

RESIDENCIA D'INVESTIGADORS

INVESTIGACIÓN Y CIENCIA

AELC

IDATZEN

EL HUYAR

EUSKAL ETXEA

BIBLIOTEQUES DE BARCELONA