Oceanografia

Tot anirà bé, petita. No et cansis. Resisteix tots aquests cops. Encara que et preguntis per què has de suportar tu tot el que et ve a sobre quan mai fas, o intentes no fer-li cap mal a ningú... Que per què hi ha gent que et vol fer mal? Que per què no viuen les seves vides intentant assolir el nivell màxim de felicitat? Bé, jo tampoc en tinc resposta. Però no els hi tinguis en compte… I no, tu no has de ser com aquestes persones. Vaig treballar-hi de valent perquè no ho fossis. Tu no ets el problema, petita. Això posa-t’ho ben endins del teu cap. Però ep! Una altra cosa et diré: Tu si hi pots canviar algunes coses. Però això és quelcom que no has d’entendre encara. T’ho explicaré més endavant. Tingues una miqueta de paciència.

Es va despertar esverada. Les galtes humides i unes ombres a la coixinera li van acabar de confirmar que havia tornat a patir un dels seus malsons. El seu pare li tornava a demanar paciència. Què en sabria ell… va marxar massa aviat deixant un terrabastall al seu darrere. Ella, a falta d’un guia, havia après a batzegades, a base de cops. N’estava molt orgullosa del seu camí, havia aconseguit convertir-se en una oceanògrafa de renom malgrat la seva joventut. A vegades, però, tota l’angúnia acumulada amb el pas del temps es concentrava al seu pit en forma de punxades, com li succeïa en aquell moment. I no hi trobava la manera d’evitar-ho. Els cercadors d’articles indexats, als que tant recorria en cerca de respostes, no oferien solucions a tot.

Es va eixugar les llàgrimes i es va rentar la cara. Es va posar unes malles, no es va ni canviar la samarreta que duia com a pijama (ningú l’hi havia de veure) i va passar el cap per dins del coll d’una dessuadora. Aquesta va caure sobre les seves espatlles, carregant-li amb pes addicional. Es va posar els primers mitjons que va trobar sense comprovar que fessin parella i es va calçar les seves sabatilles de córrer. Va trobar una goma a la qual va donar un parell de voltes per amarrar els rínxols. Es va apropar al mirall del lavabo: uns ulls blaus li tornaren la mirada. Les ninetes, emmarcades al rogent de les parpelles, brillaven amb un fulgor especial. Va llençar un somriure torçat al mirall. Quantes vegades havia mirat la mateixa faç… Cada vegada sentia que havia de suportar un pes major, no sabia quant de temps podria seguir així, com si res…

Va sortir de casa, va baixar les escales, va obrir la porta i es va trobar dempeus al carrer. I de sobte va començar a córrer. Les soles de les sabates anaven desgastant-se a mesura que els seus passos quedaven amortits contra l’asfalt. La mirada sempre al davant. En un moment donat, els seus passos, conduïts per uns peus que semblarien tenir vida pròpia, van alleugerar el seu ritme, fins a tornar a sentir els músculs tibants dels seus bessons. Havia arribat al capdamunt d’un turó i es trobava abocada a l’abisme. Als seus peus s’obria pas un escarpat penya-segat.

El vent bramulava amb força i les onades xocaven estrepitosament contra les roques, desprenent-les de petits fragments que passaven a formar part de l’aigua, com si a poc a poc l’oceà fora complint la seva promesa de ser possessor de la terra que trobava al seu pas.

Ningú sap quant de temps va estar allà, amb la mirada fixa en la cruesa del món marí. Però per fi va somriure. Sempre s’ho havia dit: Quan miris l’oceà hi veuràs el seu rostre, i aquest és i serà sempre el teu veritable amor.
  • Hits: 175

ESCOLA D'ESCRIPTURA

ESCUELA DE ESCRITORES

ESCUELA DE ESCRITORES

EDITORIAL GALAXIA

AEELG

METODE

RESIDENCIA D'INVESTIGADORS

INVESTIGACIÓN Y CIENCIA

AELC

IDATZEN

EL HUYAR

EUSKAL ETXEA

BIBLIOTEQUES DE BARCELONA