La màquina del temps

Al poble tots pensaven que en Peter estava tocat per la tramuntana, i no només pel seu aspecte estrany, amb aquelles extremitats tan llargues i un nas ridículament petit en proporció al cap, ni perquè sempre anava vestit d’una manera peculiar, sinó per les seves ja ben conegudes excentricitats. Havia estat així d’ençà que va arribar a aquell poblet dels Pirineus ara farà uns 10 anys. Segons ell, venia del futur i amb la seva màquina del temps havia recorregut desenes d’èpoques glorioses de la història de la humanitat. La darrera visita, però, fou desafortunada, car aquell maleit H. G. Wells li va voler robar la seva màquina i va haver de fugir del segle XIX sense les precaucions necessàries que es requereixen per un viatge de tal envergadura. El resultat fou que va quedar atrapat al segle XXI en la Catalunya rural i sense el combustible necessari per a fer funcionar la seva estimada màquina del temps, la qual deia que ara tenia ben amagada.

Els joves del poble el punxaven preguntant-li sobre paradoxes temporals, a les que ell responia amb un català rudimentari barrejat amb anglès:
– "The temps" és continu i tot està ja escrit, dat and beneït. Els fets no es poden alterar ni anant endavant ni endarrere. De fet, la gent del vostre segle no comprèn "the concept" temps i parteixen de la "wrong" idea del Big Bang com a "origin" de totes les coses. El temps va enrere des del final de tot, com un cabdell de llana que es va desfent, OK?.

Els més inquiets li preguntaven llavors sobre cóm era el futur, si estaríem en un planeta sense recursos i amb superpoblació com sortia a les pel·lícules. Ell responia:
– Nois, the futur està OK. La pròpia industrialitzation descontrolada i la pollution se’n van encarregar de reduir la "fertility" humana i es va acabar amb la "superpopulation". "No problem". Això darrer val a dir que no feia molta gràcia a molts dels joves, encara que d’altres en veien els avantatges i una rialla maquiavèl·lica es dibuixava en els seus llavis.

Finalment, si volien treure de polleguera al pobre Peter, li preguntaven per què no tornava al segle XXVI, d’on deia que era originari. – No tinc timeidium, element necessari per desplaçament intertemporal! responia sulfurat. –Timeidium va caure en meteorit! Però encara no, o després, qui sap! Aquí normalment és on les converses s’interrompien per desídia d’uns o per la sobreexcitació del Peter.

Un matí com a qualsevol altre en Peter va adreçar-se cap al quiosc per comprar la premsa matutina que tan li agradava llegir mentre esmorzava el seu cafè amb llet i 3 magdalenes. Aquell dia, però, el cafè es quedar a mitat en la tassa i les magdalenes ni tan sols es van moure del plat. En girar la pàgina 4 del diari la cara d’en Peter es va il·luminar i tot seguit va alçar-se i va marxar corrents cap a casa seva. Aquella fou la darrera vegada que es va veure al Peter al poble. Tothom es va estranyar, però tampoc se li va donar més importància; tots sabien que era un home peculiar i ja havia desaparegut abans. A la setmana, però, una notícia curiosa va aparèixer en la portada del diari: “Roben un meteorit d’una exposició sobre l’espai al Museu de Geologia de Barcelona”.
  • Visto: 189