Mil cinc-cents metres de viatge submarí

Bip…bip...bip...
El so característic del sonar acompanyava el parsimoniós descens del batiscaf. Els anys i la rutina havien convertit aquella aventura submarina en un acte vulgar. A mida que aquell aparell s’endinsava en l’oceà, en Quim es perdia en els seus pensaments. Recordava amb melangia els primers anys treballant en projectes científics; rememorava la il·lusió amb que emprenia cada descens. Però les coses canviaven; els projectes es perdien i els interessos econòmics prevalien per sobre la investigació, i així és com un acabava els seus dies treballant al servei d’una petroliera. Les plataformes perforaven superfícies marines situades en fosses abissals on el manteniment dels ancoratges de la plataforma requeria de professionals experts en el pilotatge dels batiscafs. En Quim treballava en una plataforma que es trobava ancorada a més de 1.500 metres de profunditat. Tres ancoratges mantenien estable la plataforma sobre el pou d’extracció, i ell s’encarregava del manteniment d’aquestes subjeccions. Hi havia algun problema en una de les peces i en Quim descendia, com moltes altres vegades, per arreglar-ho. No era el treball de la seva vida i les emocions no tenien cabuda en aquella feina maquinal.
Ja havia deixat la llum enrere i amb ella, els animals que formen part del nostre món més conegut: alguna medusa, algun tauró despistat.
De petit li encantava llegir les novel·les de Jules Verne, sobretot Vint mil llegües de viatge submarí; per això va decidir dedicar-se a l’estudi dels oceans. Però, per desgràcia, semblava que aquell somni infantil ja l’havia abandonat feia anys i el Capità Nemo ja no l’acompanyava en aquelles insubstancials immersions.
El batiscaf continuava el seu descens. En Quim es perdia en la immensitat del fons oceànic, en la foscor, en el silenci, en la solitud més absoluta, en l’infinit… Encaixat en aquell petit submarí seguí submergint-se sense més companyia que l’insolent soroll del sonar.
De sobte, l’alarma de fons va avisar-lo de la imminent arribada al seu destí. Aleshores va poder percebre la breu bioluminescència d’un calamar de cristall que sobrepassava el batiscaf pel sostre trencant per uns moments la foscor. Va decidir encendre els focus. El terra del fons submarí va aparèixer davant els seus ulls; un grup de fumaroles hidrotermals expulsaven els gasos tòxics  a través de les seves xemeneies, i una colònia de crancs albins s’hi amuntegava al voltant.                                         
Va rectificar el rumb del batiscaf uns graus cap al nord. De sobte, una forta turbulència va desestabilitzar la petita nau; va decidir aturar-se un moment. No semblava que hi haguessin corrents. La turbulència va desaparèixer. Les fumaroles havien quedat enrere i davant seu només es veia un terra erm. Va decidir prosseguir fins que, una nova turbulència va sotragar el batiscaf. Va sentir una esgarrifança. Sentia por, però a la vegada es sentia viu. Tornava a sentir aquella curiositat que l’omplia de vida. Va deixar el submarí suspès sobre la superfície del fons marí. Va apagar els focus i va esperar. La quietud ho va envair tot. Potser havia estat la seva imaginació. Així doncs, va encendre de nou els focus i es va posar en moviment. Altra vegada, la turbulència va sacsejar la nau, però aquesta vegada en Quim va poder veure la cosa que l’estava provocant: una estranya criatura l’observava a través del vidre. No era el típic peix abissal d’aspecte monstruós ni tampoc era un crustaci, ni un cefalòpode. Semblava una mena de peix, ja que va poder apreciar les brànquies als laterals del seu cos; però a diferència dels peixos abissals, era de mida gran, tenia pigmentació i el seu aspecte no era esfereïdor. I sobretot, no semblava que tingués la vista atrofiada ja que els seus ulls tenien una mida normal i semblava que el batiscaf li despertés la curiositat. Reaccionava davant el moviment i les llums de la nau, com si jugués encuriosit. En Quim sabia que els abismes marins encara eren uns grans desconeguts, però aquell animal trencava completament amb les adaptacions en aquell medi hostil, sobretot pel que feia el seu comportament. I així, avançant i aturant la nau, encenent i apagant els focus, va estar interactuant amb aquell ésser viu. Tornava a sentir-se motivat i il·lusionat, i el Capità Nemo l’observava de nou amb un somriure a la cara.
Bip, bip, bip!!!
L’alarma retrunyia per tota la plataforma. Les corredisses envaïen les instal·lacions. La porta de la seva cabina es va obrir de sobte:
-Quim! Aixeca’t! Una de les peces de l’ancoratge s’ha desprès! Has de baixar!!!
En Quim es va aixecar per submergir-se una vegada més amb el batiscaf; però aquesta vegada era diferent. Un somriure l’acompanyava en la seva rutinària feina. Qui sap el que podria descobrir en aquell profund món encara desconegut.