SENSACIONS

SENSACIONS

Ja fa dies què passa alguna cosa. Ja fa dies que no tot és com abans. Ho noto. No sé si és pel meu caràcter científic que estic acostumat a observar-ho tot, però ho noto. Sobretot l’altre dia, quan vaig anar al supermercat. Em sentia observat. No estava còmode. Vaig decidir agafar unes quantes galetes per a l’àvia, pagar i marxar corrents.

Avui m’ha tornat a passar. És una sensació insuportable, inquietant. Estava altre cop al supermercat fent la compra setmanal a la meva àvia, que ja és gran. Em van venir records d’ella, quan jo era petit. Quan tenia 12 anys, sempre em deia; “Ara et porto a futbol en cotxe, però quan jo sigui més gran i gairebé ni pugui caminar, hauràs de cuidar de mi eh!” jo li responia “Iaia, però si només has de prémer un botó i el cotxe ens porta sol!”, però igualment, ara no puc fallar a la persona més important de la meva vida, també de la mare. Quan va morir el pare va ser la nostra gran ajuda. Ma mare i jo, destrossats. Ella, l’àvia, possiblement també, però no ho mostrava, sempre aconseguia treure’ns un somriure. Van ser èpoques difícils. Ara la pèrdua del pare fa uns 15 anys, ja està més que païda
Vaig passar moltíssimes hores amb ella. Els pares sempre estaven treballant a la tarda. Ella em venia a buscar a l’escola, em donava el berenar i després anàvem al casal d'avis. Jo, agafava un llibre antic, sovint relacionat amb la ciència, i em quedava llegint a un banc al costat de la zona d’ordinadors on jugaven els avis. Sovint havia escoltat comentaris com “Que fa aquest nen llegint un llibre? Fa anys que no se’n llegeixen! Quan jo era jove va aparèixer l’Instagram i va acabar amb tot l’interès per la lectura, és realment estany el teu nét, Pilar!”. Jo, no els hi feia gaire cas. M’apassionava la ciència. Trobava més interessant llegir un llibre que no estar amb les noves tecnologies tot el dia, com ja feia anys que es feia. Fins i tot l’àvia havia estat tota la seva infància jugant des de petita a jocs per a mòbil i ordinador, però jo no vaig caure a la trampa. Els polítics no volen gent que pensi, no volen gent intel·lectual. Ells només volen gent que obeeixi i que consumeixi.
La majoria de científics que surten, no són del meu estil. S’uneixen a les empreses per a pensar i dissenyar nous aparells tecnològics, però ja està, aquí s’hi queden.
Fa anys que els robots ho fan tot. A les fàbriques no hi ha persones, hi ha robots. A les escoles, no hi ha secretari, hi ha un robot. Els vehicles ja no els condueixen les persones, un robot els dirigeix. Només les feines als llocs públics les fan les persones, és a dir, on s’interactua amb la gent, on pot haver-hi una conversa amb algú, ja que no s’havia aconseguit fins al moment que un robot tingués resposta per a tot, ni que fos capaç d’entendre les emocions. Això, però, era evident que acabaria arribant. Aleshores, jo, em preguntava: On queden les responsabilitats humanes, on queden les amistats amb les altres persones? Quin és el sentit de la vida si els robots ens ho fan tot? Era realment preocupant, des del meu punt de vista. Els robots ens havien de complementar, però no de substituir, i penso que aquesta línia s’estava començant a traspassar.

Vaig tornar a la realitat. A aquella sensació estranya. Era evident que en aquell supermercat passava alguna cosa. Vaig pensar dir-ho a la policia, però realment no tenia sentit. Pensarien que estic boig, de fet, ho pensaven igualment. Al poble era vist com aquell nen que no havia evolucionat, que es passava el dia llegint llibres antics i que no s’havia integrat en la societat.
Vaig tornar a fugir del supermercat i vaig anar cap a casa. Un cop arribat allà, vaig encendre la televisió, que era realment antiga. Era d’aquelles planes les quals podies entrar a internet. Vaig estar una estona fent zàping, fins que una notícia em va sorprendre. Vaig escoltar dues frases. Em van deixar impactat. “S’aconsegueix un robot d’última generació amb aspecte d’humà capaç de comprendre els sentiments. S’està posant en pràctica en supermercats i botigues” No m’ho podia creure, ara ho entenia tot. Aquelles sensacions tan estranyes al supermercat, produïdes altre cop per les noves tecnologies que tant començava a detestar. Vaig apagar la tele, em vaig rentar les dents i em vaig estirar el llit. No era capaç d’entendre-ho.. En què ens havíem convertit?
Em va entrar de nou una sensació al cos insuportable, però no era com les del supermercat. Era de rebuig cap a la vida, cap a la meva existència. No volia viure així, no tenia sentit.

Finalment em vaig adormir.
  • Visto: 159

ESCOLA D'ESCRIPTURA

ESCUELA DE ESCRITORES

ESCUELA DE ESCRITORES

EDITORIAL GALAXIA

AEELG

METODE

RESIDENCIA D'INVESTIGADORS

INVESTIGACIÓN Y CIENCIA

AELC

IDATZEN

EL HUYAR

EUSKAL ETXEA

BIBLIOTEQUES DE BARCELONA