La primera llàgrima

Em dic Aina, tinc quinze anys i m’és genèticament impossible sentir cap emoció negativa. És a dir, m’és impossible no ser estrictament perfecta en tots els aspectes de la meva vida. No conec la rancúnia, la malícia, el desordre, la tristesa ni l’enveja. No sento cap tentació per fer quelcom que no sigui moralmente correcte. I he d’atrubuir-li el mèrit a l’ADN trobat a l’interior de les meves cèl·lules, que va ser modificat quan jo encara residia al ventre de la meva mare. Vaig ser un experiment, una prova fallida. Una raó coherent més donada a la ciència per a no modificar la natura, tal i com va ser creada. Perquè el que no es van plantejar és que l’ésser humà obté totes les seves virtuts gràcies a les seves deficiències. Que no hi ha felicitat sense tristesa, esperança sense desesperació, i bondat sense malícia. Així com no puc sentir cap emoció perjudicial, tampoc puc sentir-ne cap de positiva. Mai he sigut feliç, mai he sentit què és l’amor, mai he après de cap error. Així que la pròxima vegada que maleïu la vostra mala sort, que sentiu que les llàgrimes us ofeguen, que la pèrdua d’algú important per a vosaltres us causi un dolor que us cremi el pit i creieu que us engolirà, estimeu i valoreu més que mai com d’ afortunats sou de poder sentir-vos vius. Les emocions li donen un valor, un sentit a la vida.
I per això mateix sento que la meva no en té cap, de sentit. Mai descobriré el que és en realitat viure.

Les partícules daurades que pul·lulen per l’estança semblen detenir-se en el temps en el segon en el que els meus ulls s’obren de sobte. El so del despertador que hi ha a sobre de la tauleta de nit em desvetlla i trenca en mil bocins el silenci sepulcral que inundava la meva habitació. M’aixeco del llit i amb un parell de pasos insegurs arribo al finestral. Encara amb cara d’adormida, acarono suaument les persianes que bloquegen el tímids rajos de llum que entren per una escletxa de la finestra i les obro, deixant així que la cambra cobri les tonalitats de les primeres llums del dia.
A continuació torno cap al llit i m’hi deixo caure a sobre, fent alhora un repàs del que em depararà el dia d’avui: classe de química a primera i segona hora, física a tercera, matemàtiques a quarta i biologia a última.
El cos em demana desesperadament que torni a dormir i per una vegada a la vida obtingui les 8 hores de son necessàries per al correcte funcionament de les transmissions cerebrals, però el pes de les meves obligacions em fa aixecar-me i caminar cap a l’armari. A dintre hi trobo dues bruses de colors càlids, samarretes de grups de música, un vestit curt amb estampat floral i tres texans perfectament ordenats. Opto per una de les bruses i uns texans que m’arriben fins als genolls, em recullo el cabell en una cua i baixo a esmorzar.
Dono l’últim mos al meu entrepà de gall d’indi i l’últim glop al meu got de llet a les 7 en punt, com era previsible. A la meva habitació m’espera la meva motxilla, plena d’apunts escrits amb molta cura i ordenats alfabèticament, també com era d’esperar. Me la penjo a l’esquena, em respatllo una mica els cabells i surto per la porta, creient ja que per molt que desitji el contrari, el dia d’avui serà igual que la resta de dies de la meva vida; monòton, previsible, sense que cap sentiment gosi habitar-lo. Però de sobte uns riures estridents captiven la meva atenció i giro el cap en direcció al parc infantil que es troba uns metres més enllà del meu bloc de pisos. Contemplo les criatures que aprofiten el temps que els hi queda abans d’entrar a l’escola per a distreure’s una estona jugant. He crescut veient-les caure al terra i, amb llàgrimes als ulls, aixecar-se per a tornar-ho a intentar, he crescut veient la joia que reflectien les seves faccions al adonar-se de que havien aconseguit superar allò que setmanes enrere els hi suposava un gran repte, de que havien après d’un error més. I de sobte me’n adono que qui té llàgrimes als ulls ara sóc jo, que troba a faltar tots aquests petits preuats moments d’autoaprenentatge que mai he pogut experimentar, perquè mai he comès una sola equivocació. I sóc conscient per primera vegada de que una part de mi potser, i només potser, és més humana que la meitat d’éssers que així es fan anomenar, que no només es neguen a aprendre dels errors, sinó que a més tampoc els reconeixen com a propis.
  • Visto: 286