Estàvem preparats

No era el primer hivern que succeïa i ho teníem tot sota control. Les cèl·lules dendrítiques, que anomenaré DCs, van actuar amb eficàcia i ens van informar en poques hores de la invasió del virus, que anomenaré Gripus. Pel que sembla, en Marc s’havia apropat massa aquests dies a la seva xicota i li havia passat algun microbi. Després d’un petó llarg on les seves llengües realitzaren una dansa circular, humida i rítmica, ja teníem a l’ésser microscòpic dins la boca d’en Marc. Al cap d’unes hores, si no haguessin estat tan encertades les DCs, n’hauríem tingut rondant per tot l’aparell respiratori a uns quants milions més. La situació, aleshores, s’hauria complicat.
Aquell dia, pels teixits limfoides associats a mucoses (MALT), les DCs estaven fent la patrulla diària de la laringe quan, de sobte, es van topar amb un Gripus. Esquivant a les altres cèl·lules que es trobava pel camí, semblava un corredor tret d’unes olimpíades d’atletisme. Per un moment, va pensar que s’havia escapat, però es va equivocar. Mentre mirava cap amunt escalant per la faringe, sota la campaneta, unes siluetes d’unes DCs s’albiraven per davant la llum que entrava per la boca d’en Marc. Un cop van atrapar a aquell Gripus, es van desfer d’ell. Tanmateix, se’n van quedar una proteïna per ensenyar-la als seus superiors, amb els quals es reunirien a les amígdales, al sostre de la faringe.
En Marc era un xicot afortunat. Li anaven bé els estudis i dedicava el seu temps lliure a llegir còmics de superherois. Sempre s’havia sentit més atret per les lletres, però la biologia li encantava. Tot i no fer massa esport, sempre havia tingut una salut de ferro. En aquelles èpoques en què tothom emmalaltia, sempre es preguntava per què ell no es posava mai malalt. Li hauria encantat estar dins seu i veure què passava a l’interior del seu cos...
Els limfòcits T col·laboradors esperaven amb ànsia el paquet de les DCs. Sempre era un moment important perquè depenent del que els hi portessin decidirien el que fer i com. En el seu interior, les DCs van realitzar al lisosoma la proteòlisi de la proteïna i, en el seu complex principal d’histocompatibilitat van presentar-hi un fragment, l’antigen. En la sinapsis immunològica entre el limfòcit T i la DCs es va produir un silenci que va provocar calfreds a més d’un dels qui observava. Al cap de pocs segons, ja es va saber l’origen del que havia portat aquella DC. Es tractava, ni més ni menys, d’un virus de la grip ben desenvolupat i fort que podia causar a en Marc febre, malestar, calfreds i, en el pitjor dels casos, una faringitis que el tindria impedit per parlar durant uns dies. Tot i la curiosa destresa que havien vist que tenia aquest patogen que es trobava a l’interior d’en Marc, no era la primera vegada que coincidien amb un cas com aquest. Feia unes setmanes, en una altra part del cos, una DC els havia portat les restes del que semblava també un Gripus de les mateixes característiques, però en aquest cas molt més feble i debilitat. Pel que sembla, una agulla havia penetrat una vena del braç d’en Marc i l’havia introduït a dins. Tots els agents del sistema immunològic van estudiar aquest microorganisme i van aprendre les vies per contrarestar-lo. Finalment, tota aquesta informació va quedar emmagatzemada en els limfòcits T de memòria.
Així doncs, els limfòcits T col·laboradors van començar a alliberar interleucina II que, a la seva vegada, es va unir als seus receptors específics d’interleucina per estimular la seva proliferació. En unes poques hores, el nombre de limfòcits T col·laboradors va augmentar en milions. A mesura que anaven dividint-se i creixent, es van diferenciar en limfòcits efectors i, gràcies a la informació que havien retingut, van començar a alliberar citocines específiques per estimular la proliferació de limfòcits B. Tot seguit, els limfòcits B van generar anticossos que s’adherien a les proteïnes que aquest tipus de virus presentava a la membrana. En un tancar i obrir d’ulls, els milers de virus que es trobaven amagats pel cos d’en Marc es trobaven amb un anticòs enganxat que ràpidament acabà amb tots ells. Per altra banda, totes aquelles cèl·lules infectades van ser destruïdes per limfòcits T citotòxics. Com treta d’un llibre d’història, l’estratègia de combat que vam fer servir va fulminar en un tres i no res a l’enemic. El que podria haver acabat en desastre total va acabar sent una petita confrontació sense possibilitat de contraatac per part dels Gripus. Gràcies a mi i als meus companys, que vam considerar aquella informació de la injecció important i la vam guardar, en Marc avui és a l’institut fent classe, escoltant i rient amb els seus companys; en definitiva, fent una vida normal. Tot això perquè estàvem preparats.
  • Visto: 31