Pols d'estels

Les sondes, com pètals caient, es tornen roges en l´horitzó d’esdeveniments del supermassiu forat negre. Atrapades en l’eternitat, s’enfonsen en les profundes foscúries per desaparèixer com espurnes a les brases. Abans, però, llencen a l’espai missatges com nàufrags desesperats. «El centre de la Via Làctia...», pensen els hereus generacionals dels tripulants de l’Argo II. De les sondes moribundes els hi arriba, als ordinadors de la nau, informació desbordant. En temps pretèrits, aquell viatge hagués estat una utopia; ara es transforma en una realitat inqüestionable.

Des de la distància, els viatgers siderals observen, reverencials, la imponent superfície esfèrica del radi gravitacional; envolta, com els exèrcits de paladins al seu rei, l’horror còsmic. La mateixa llum mor allà, igual que els vells elefants als seus cementiris llegendaris. Mentre, els minuts i la incertesa s’adhereixen a la pell. Tothom sap que només hi ha una oportunitat —boja i suïcida, a través de l’efecte del túnel quàntic—, de creuar l’espaitemps. Una... Tot per tornar a una llar on no queda ningú dels que van veure marxar la nau ni cap de l’Argo II que retingui records. Són fills dels pàries d’un planeta blau que va esdevenir carbó, enviats a un perillós viatge per desempallegar-se de la brutícia. No obstant això, l’esperit explorador de l’ésser humà és insistent i sempre ha fet el possible per aplacar els seus anhels.

Verinosa, dècada a dècada, la paraula Terra ha contaminat la sang dels navegants de la nostàlgia pel bressol de la vida. La nau, una llauna rovellada a la deriva, els ha oprimit l’alegria. Desitgen, abans de tornar-se pols d’estels, viure la natura, no artificioses mentides. En la llarga exploració espacial no han trobat planetes o llunes segures per tornar a començar, així que necessiten amb urgència assaborir els vents, tastar la terra, acariciar l’aigua, escoltar els càntics del dia i la nit, fer l’amor amb els ulls tancats als murmuris dels arbres... Morir, despullats, a cel obert. Abans, però, han de fer un salt de fe per creuar l’hipotètic forat de cuc del cau negre, embornal de l’Univers.

L’aerodinàmica Argo II, amb la gegantina vela solar desplegada, plantada en mig del no-res amb la seva tripulació, desafia el que és inexorable: un David contra un Goliat. I el duel no trigarà a lliurar-se.

De sobte, els altaveus s’activen i una alarma intermitent es propaga per la nau. El comandament de l’Argo II ha decidit que la tripulació pugui escoltar una de les músiques més melancòliques de l'Univers: la del forat negre. Ni esbojarrada ni desafinada ressona com milers de salts d'aigua. L’Argo II, mentre l’acompanya l’últim rèquiem, es posa en marxa per abandonar-se a una abraçada plena de misteri. Però els cosmonautes, tot i la por de quedar atrapats en una presó eterna, pensen: «Que bé ser aquí i que això estigués escrit als nostres destins».

L’Argo II s’estira com un xiclet al profanar i desafiar els territoris prohibits de la bogeria. I, sobtadament, s’esvaeix com espurnes a les brases. Potser viatjarà al passat, o potser a una realitat alternativa... Sigui como sigui, ara és record; una engruna de temps en l’oceà de l’Univers.