La llengua viva

Baixant pel que havia estat el carrer principal de la vila, abans batejat en record d'una antiga pedagoga infantil, ara identificat amb un codi alfanumèric qualsevol, la Pia recordava les històries que li explicava l'àvia sobre els llibres de poesia de lectura obligatòria que tants mals de cap li havien donat durant els anys d'escola, o de les grans biblioteques amb enciclopèdies i diccionaris d'arreu esgrogueïts pel temps i l'ús. Quan ho feia, no sabia on acabava el record de l'àvia, a qui tant estimava i trobava a faltar, i on començava la nostàlgia d'allò que mai s'arriba a conèixer.
La Pia havia nascut 46 anys després de l'Acord de Nova Parla. Classe mitjana-alta, lleugerament descarada, incorregible tendència cap al desordre absolut, amant dels dolços i la bicicleta. El seu món ja havia adoptat les mesures marcades per l'Acord, i l'escriptura anterior s'havia convertit en un record dels que expliquen les àvies a les seves netes. En un acte de unió, concòrdia i un bon grapat de motivacions i pressions ocultes, organismes internacionals van consensuar que l'ús de la llengua de la vida era la manera més efectiva de simplificar les relacions entre països. Es va condensar una gramàtica basada en l'idioma dels gens, de les parts més petites del nostre cos i de totes les criatures conegudes: els alfabets van ser abandonats per un idioma basat en combinacions de 4 lletres -A, C, G, T-, radicalment universal i viu. A poc a poc, la nova forma de comunicació va ser absorbida; primer en l'esfera burocràtica, després en contractes de treball fins arribar als cartells d'oferta del supermercat. En pocs anys, la transformació havia estat absoluta.
La Pia pensava en com la imaginació li feia males jugades. No podia imaginar més enllà de combinacions d'allò que coneixia, i sovint li costava caçar al vol i ordenar els pensaments que li formiguejaven el cap. També sentia molta curiositat per aprendre com els pobles antics escrivien, parlaven i aprenien a estimar-se, però els últims professors de llengua antiga havien anat desapareixent sense cap llegat que els recordés.
Algún cop havia pensat que, en l'antiguitat, potser la gent usava l'idioma que millor els funcionava en funció del context en el que es trobaven. Potser ella sabria pensar i imaginar millor d'una altra manera. Ara l'idioma eren tots i un de sol: la gent tenia la llengua gravada a la sang de manera indeleble i tots formaven part del seu mandat. El mandat de la natura i la seva manera de funcionar, perfeccionada a base d'errors fortuits i eons. Potser l'Acord havia sigut pretenciós o ingenu, o potser l'elecció més sàvia mai presa en la història de la humanitat. I què passaria si mai els deixés de funcionar aquell llenguatge? Si, fruit d'un nou capritx humà, es volgués tornar a canviar la base de les relacions humanes? La mort de l'essència del que ens fa estar vius era una una sombra fosca sobre l'imaginari de la Pia, un mur infranquejable. Abandonar-ne l'ús per comunciar-se podria vaticinar un fracàs inminent de totes les espècies de tots els regnes. Masses preguntes per expressar amb quatre lletres.
  • Visto: 60

ESCOLA D'ESCRIPTURA

ESCUELA DE ESCRITORES

ESCUELA DE ESCRITORES

EDITORIAL GALAXIA

AEELG

METODE

RESIDENCIA D'INVESTIGADORS

INVESTIGACIÓN Y CIENCIA

AELC

IDATZEN

EL HUYAR

EUSKAL ETXEA

BIBLIOTEQUES DE BARCELONA