La lucidesa dels colors

Com cada matí, l’havia llevat, l’havia rentat i l’havia vestit. Se n’encarregava d’ell des de feia prop d’un any. Habitualment, mentre feia aquestes feines no parava de parlar-li. Li explicava mil i una coses. Ell sempre se la mirava amb un mig somrís als llavis i amb uns ulls lluents, com si tot allò que li explicava el sorprengués d’allò més.
Aquell dia, però, la Mariona havia fet totes les tasques habituals d’una manera mecànica, sense deixar anar una paraula. Ell havia mantingut la mateixa expressió de sempre, aliè a tot el mon que l’envoltava.
––Ai, Vicenç, avui no estic bé –– va dir la Mariona finalment mentre es cobria la cara amb les mans i intentava reprimir un sanglot i les primeres llàgrimes d’un plor sobtat.
––Estic molt malament, Vicenç. Aquest matí m’han dit que em despatxen. Que se m’acaba el contracte i que no necessiten més personal. Que no em renoven. I què faré? Ja sap que fa tres mesos que em va deixar en Ramon i que no vol saber res d’en Marc, que me’n faci càrrec jo. Ja li vaig explicar que en Ramon em va dir que el deixés en pau i que si el denunciava per abandó i si li demanava res per en Marc, que em mataria. Ai, Vicens, no sé que faré. Si em fan fora de la feina, com pagaré el lloguer i com mantindré en Marc? Estic molt angoixada i tinc por.
En Vicenç se la mirava sense immutar-se. Ja feia dos anys que havia ingressat en aquella residència. En feia tres que li havien diagnosticat Alzheimer. De mica en mica havia perdut la parla i la capacitat d’interaccionar amb el mon extern. Podia caminar i es movia amb certa facilitat, però no reconeixia ningú i era dependent per a qualsevol acte de la vida quotidiana.
Aviat faria els vuitanta i tota la seva vida havia estat una persona molt activa. Havia gaudit d’una vida intel·lectual plena. Els qui el coneixien sabien que tenia una qualitat especial, la seva gran memòria. Era capaç de recordar fets i circumstàncies que cap persona del seu entorn no podia fer.
Probablement aquest fet diferenciador es devia una peculiaritat en el seu cervell, la sinestèsia. Era capaç, de forma innata, d’associar colors als nombres, a les lletres a les paraules i als conceptes. Aquesta facultat l’ajudava de forma inconscient a recordar amb facilitat noms i idees. Cap als seixanta anys, però, va començar a perdre la memòria més immediata. No recordava allò recent però sí que de seguida li venia al cap el color que ho evocava. Amb la malaltia tota la memòria es va anar afeblint. Va començar a perdre el sentit de l’orientació, el sentit de l’ordre quotidià, no sabia el dia en el qual vivia i de mica en mica la seva vida es va internar en els laberints i atzucacs de l’Alzheimer. Només els colors de mots i idees continuaven evocant vivències i circumstàncies viscudes amb anterioritat.
Ara la Mariona el pentinava mentre s’eixugava una llàgrima que li regalimava per la galta.
––No sé Vicenç que faré ––repetia la cuidadora amb veu angoixada.
En Vicenç continuava esguardant-la sense canviar la seva expressió. En aquells moments el color verd envaïa tot el que era capaç de copsar el seu malmès cervell. Un verd intens acompanyat d’unes veus infantils que anunciaven reiteradament que havien fet el cim, que ja eren dalt, li va causar una alegria inusitada. En Vicenç veia uns nens enfilant-se per un pendent costerut herbat que conduïa a una fita grossa de formigó coronada per una bandera catalana. Eren els seus fills un dia que havien anat d’excursió.
––No sé que faré ––repetia la Mariona, ara esclafint a plorar.
Ara en Vicenç, potser induït per la intensitat de la pena de la noia, ho veia tot de color violeta . Una opressió al pit el feu respirar d’una manera més ràpida. La intensitat violàcia s’esvaí tímidament en veure la imatge rígida i sense vida del cos d’una noia amb les mans sobre el pit. A en Vicenç se li negaren els ulls i se li feu un nus al coll. La seva germana morta ben jove se li presentava sobtadament. Tanca els ulls i el blau cel substituí el violeta. La cridòria d’unes gavines i la fresa d’unes onades ho envaí tot. Aquell record sobtat d’un dia de vacances vora el mar li retornà la pau.
Com cada dia tot un reguitzell de colors i sensacions relliscaven per les seves febles neurones. El groc, el rosa, el marró, el vermell... l’acompanyaven un darrera l’altre sense treva.
La Mariona acabà de fer-li la clenxa. Li agafà la barbeta i el mirà directament als ulls.
––Ai, Vicenç, vostè rai. Vostè sí que és feliç... No pensa en res!












  • Visto: 55