Llibertat

Llibertat
Dins del tub de plom de la canonada em sento més ofegat que un cotxe al mig de la Diagonal en hora punta. Tots els meus companys es mouen, esverats, perquè mica a mica anem avançant. I després....la llibertat? Corre una llegenda urbana entre nosaltres que tracta sobre les maneres d’escapar-nos d’aquesta presó. Aquí tothom va cap a on li sembla, empesos per l’instint de poder escapar a l’atracció dels altres....A mi, que al formar-me em vaig quedar enganxat a un altre àtom com jo i a un d’oxigen, m’anomenen àtom d’hidrogen i al nostre grup, molècula d’aigua. No em pregunteu com va anar tot. No ho recordo. Només sé que després de molts mesos d’estar en rius i rierols, vam arribar a una gran bassa salada. Vés a saber quan temps vàrem voltar per aquests mars de Déu. Emportats per l’oneig del mar, vàrem veure passar vaixells, peixos, etc. Quan ja pensàvem que seria per l’eternitat, vàrem venir a parar a una dessaladora i avui, estem aquí, esperant que la mestressa de la casa obri l’aixeta del safareig per rentar la roba....

De cop i volta, un soroll molt fort i una força imparable ens aboca tub avall. No sé si tindrem la sort de sortir, per fi, d’aquest carril estret i fosc. Sí, sí, veiem la llum al final del túnel. Després, remolins, empentes, i per fi, quietud. Som dins d’una palangana, i remullem una camisa. Amb una mica de sort, l’estendran aviat.

Somnio amb el que es diu entre nosaltres: Que algú va adquirir la llibertat, i no l’han vist mai més. Com pot ser? Només sento que les veïnes es cohesionen al voltant nostra, i algunes s’adhereixen al cubell, rellisquen i no poden fer res més que conformar-se amb el destí. En canvi, diuen que hi ha mons més enllà d’aquest, que segons com, pots sentir una força que t’empeny lluny de la multitud, seguint unes lleis de distribució de velocitats que van establir Maxwell i Boltzmann, i que t’esperen destins eteris en mons llunyans...És un somni?

De cop, unes mans humanes agafen la camisa, la dobleguen, l’escorren....m’agafo tan fort com puc, per no caure al buit. Milions de companyes cauen del entramat de fils que ens sosté, i es troben de nou a la palangana, però jo m’arrapo als fils de cotó, mirant de no tallar cap enllaç entre nosaltres tres, i acabo enredat entre les companyes que hem aconseguit mantenir-nos en la tela, ara estesa. Sento una estranya sensació quan l’escalfor d’uns raigs de sol que ens arriben fa que comencem a moure’ns cada vegada més. Me’n adono que ja no estem oprimides com abans i que hi ha claror a dalt i a baix meu. Ja no estem en un pou infranquejable, ara estem en un pla d’aigua, prim, molt prim: la capa de Knudsen, des d’on sembla que sigui fàcil escapar. Vibro cada vegada més, i en una d’aquestes arrencades, agafades en un bufet de tramuntana que arriba des del Nord, me’n adono que hem fet un salt mortal! Ha estat com aquell que s’impulsa des d’un llit elàstic i que després, haguéssim estat emportades per una corrent desmesurada....

Una sensació de vertigen m’envaeix. M’enlairo cada vegada més i conec un nou tipus de companyes: diòxids de carboni, nitrogen, etc. Espècies que no havia vist mai! Ens miren malament, i xiuxiuegen, entre elles, que som una molècula de vapor d’aigua. –“On es pensa que va”, aquesta -xiuxiuegen- “amb el que pesa, no arribarà gaire lluny”-diuen. Però lluitem i pugem, pujo. Xoquem moltes vegades amb agents desconeguts, partícules de carboni, molècules de diòxid de sofre, etc. “No sé què fan aquests aquí dalt”-penso-“no els hi toca!”. Mica a mica, ens anem obrint pas. De cop i volta, succeeix un petit miracle: una descàrrega d’electrons entre dos núvols, que arriba a tota pastilla sobre nosaltres. No sabem què passarà, i no tenim ni temps de reaccionar. Només sé que tant l’oxigen com el meu idèntic han desaparegut, sense haver tingut temps ni de dir-los adéu. Ens hem convertit en tres àtoms individuals!

Tardo dies, mesos i anys, però el gaudi de la llibertat és immens. Em moc a 3,16 Km/s, i ara entenc que la llegenda, no era tal. Mai podré tornar per explicar a ningú que, al final, després de trobar cada vegada menys turbulències, m’escaparé de l’atmosfera i viatjaré, viatjaré fins a confins inimaginables...Nebuloses? Forats negres? Tornar a començar? Separar-me en trossets encara més petits? Esdevindré un munt de quarks?

Sento una fredor que em va envaint, de mica en mica. Primer, molta humitat. 20,13K. Sóc líquida. No sé si és el final. No sé si és el començament. 13,86K. Penzias i Wilson ja ho deien. Ja em vaig congelant....


  • Visto: 150