Ànima en transició

La llum entra per la finestra i jo encara estic aquí. El primer dia no vaig saber capturar els seus raigs. Encara no en sóc capaç. Sons entren i surten per la porta de cristall: l’oreneta crida esperança, la merla endolceix el vent, els canaris eixerits mostren el seu cant i l’omnipresent gavina em recorda al mar. Allà hi aniré. Quan m’aixequi i torni a veure la llum, aniré a la mar. La brisa marina m’acariciarà la pell, miraré l’horitzó i no pensaré ni on aniré, ni on he anat, només on estic ara. Al llit, és al llit on ara resta el teu malaltís cos. La porta de cristall es tanca i només arribo a escoltar la fressa dels veïns. No puc entendre del que parlen. Parlen d’allò que no he vist en mesos, parlen del jardí. Allà on vaig deixar de veure la llum i l’esperança verda va topar amb la fosca realitat.

Era un setembre plaent. Les pluges eren amables i la reminiscència de temps càlids encara es podia sentir a la pell. Caminava, observant les flors. Oh! Ginesta de la meva pàtria, tu que ets tan ferma amb les teves tiges esveltes però punxants, ajuda’m i plau el desig dels ulls que és observar-te. Oh! Rosa de sang, tu que inspires les ànimes en un dolç èxtasi terrenal, socorre’m i sacia el meu cor tremolós i afamat. Oh! I malva, tu que ets l’acompanyant del caminant de l’inframón, allunya’t de mi i no vulguis fer-te el meu acompanyat car no ets ben rebut. I de sobte, la purpúria flor ja estava al meu costat com un amant està al costat del seu amant.

I retorno al present. El jardí és lluny del meu cos però a prop del meu anhelant cor. Selva d’esperances, dolors i feréstecs passions. Encara continuo al jardí, mai el vaig deixar. Vaig caure en la foscor del moment i allò va ser la fi. Ara ja no visc. El cel és blanc i florit. El món és rectangular. Els amics són només miratges. Tot està al jardí. Encara així, la blava mar em crida. És ella la que sembla moure el meu inert cos. Cents de vides hi viuen. Potser són elles les que m’ajudaran a tornar a veure la llum. Les envejo. Ho he decidit. El seu paradís infinit serà el meu nou jardí. No obstant, encara resto all llit. Mentre la ment navega pels blaus camps, el cos continua sense cedir una resposta. Estic cansat de somiar en veure aquesta llum que tots veuen menys jo. Vull veure la llum, intensa i veritablement.

Peus i cames passen pel meu costat. Uns entren i se’n van. Altres vénen però no se’n van. Resten aquí amb mi, aguaitant la meva fugida per veure la llum. Com si d’un fantasma es tractés, el llibre resta sobre la taula. “Genius: The Life and Science of Richard Feynman” n’és el seu títol. Jo llegia al jardí. He ignorat el llibre durant dies però el meu esguard sempre el té present. Ho he decidit: agafo el llibre. Vaig passant les pàgines i aquestes s’irisen amb els meus ulls. Passo tota la tarda llegint el llibre i no puc deixar el jardí. Ja quasi estic al final, hi ha una carta. De qui és? Per a qui és? Està firmada pel protaganista cap a la seva difunta esposa. Començo a llegir i només puc pensar en el jardí. En aquell lloc on la llum es va acabar, on el meu ésser va arribar a la foscor. Les primeres línies són veritablement tendres però les línies que infonen les meves llàgrimes són les següents: “ Tu, morta, ets molt millor que qualsevol altre persona viva”. M’he n’adono d’on estic ara, la porta del jardí sembla tancar-se. Ella es deia Arline i va morir. Ell es va voler casar amb ella, no obstant ella no semblava veure la llum. Ella estava al seu propi jardí. Però va acabar veient la llum. Ell la va portar cap a ella. Ella no creia que veuria la llum mai més però potser la va acabar veient. La llum es va apropar a ella i li va dir “No et preocupis, estic amb tu”. I va acceptar la llum, va donar la benvinguda a un etern compromís i va morir.

Potser sóc jo també capaç d’això. Acceptar la llum encara que la segueixi una foscor. Encara hi estic a temps. Això diuen els éssers enfonsats en tela blanca. Ho he decidit. Demà m’aixecaré, deixaré els llenços blancs a un costat. Deixaré enrere el jardí. Miraré endavant i veure la mar. Li diré que ella és la llum i el futur serà el present. La foscor serà immediata. La llum serà efímera. No obstant, jo viuré.
  • Visto: 107