El Doppelgänger

Ja és hora que el tregui a passeig. No sé què fem aquí asseguts al sofà mirant la tele i bevent birres dia rere dia. Ara toca fer una mica de turisme, crec que toca anar a veure la Moreneta.

Hi ha una teoria que assegura que tots tenim un doble, un bessó fals en alguna part del món, ben lluny. Un bessó de diferent origen biològic. Tots en tenim un voltant pel món, segons diuen alguns experts. El meu un dia em va venir a veure.
Una tarda van trucar a la porta i en obrir-la em vaig quedar de pedra: hi havia un paio idèntic a mi dret davant meu. Era tan como jo que semblava que algú hagués posat un mirall davant la porta. Vaig allargar el braç i vaig tocar-li la galta amb un dit, molt encuriosit; va ser un gest així com quan toques alguna cosa a veure si crema. El primer que vaig pensar va ser que algú em feia una broma estúpida; després, en adonar-me que no hi havia ningú més ni cap càmera oculta, doncs que patia un dejavú o un desdoblament de personalitat. Al final em vaig netejar bé les ulleres amb un tros de samarreta i vaig comprovar que no tenia tampoc una d’aquelles ressaques de cavall.
L’individu no deia res, estava palplantat davant la porta i només em mirava molt, m’observava sense parpellejar. Li vaig dir Hola, què tal? Qui ets? Però només somreia. El vaig fer entrar, gairebé el vaig entaforar dins, preocupat per les reaccions dels veïns si el veien allà.
Li vaig oferir alguna cosa per beure i el vaig fer seure al sofà. Seguia sense dir res el maleït; em mirava i somreia, somreia i em mirava. Jo també l’observava intentant trobar les set diferències típiques, però no n’hi havia tantes: duia les celles ben depilades, no es mossegava les ungles i tenia un gust boníssim per a la roba. Renoi, es podria dir que era la meva versió millorada.
Quan acabà de beure, digué alguna cosa que no vaig entendre: aquell individu parlava raríssim, així que si jo no l’entenia segurament ell a mi tampoc. Ho teníem fotut.
Vam mirar una estona la tele, mentre arribaven un parell de pizzes; després li vaig posar una manta al sofà i vam dormir. L’endemà, després de comprovar que no havia tingut un viatge astral o una al•lucinació i que el paio encara era al sofà, vaig trucar a la feina per dir que em trobava fatal de la panxa i vaig dedicar el dia a esbrinar d’on havia sortit. Si em fixava bé, però molt, molt bé, podia distingir una petita diferència en els seus ulls: no eren idèntics als meus, eren gairebé imperceptiblement més allargats, tirant a asiàtics. De ben segur aquest tret era una pista del seu origen. Seria oriental, potser?
Després d’esmorzar engegà la tele i no tornà a mirar-me. De fet, m’ignorava bastant. Em vaig asseure al seu costat.
Més pizzes per dinar i migdiada (jo; ell seguia empassant-se programes i pelis). Al vespre em va dir A mi agrada mol pitza quatra astasions i la Verja da Monster rat. Quin invent, la tele!, vaig pensar.
Vaig tornar a trucar a la feina. Gastroenteritis, vaig dir.
La casa em queia a sobre i les capses de pizza i les llaunes de birra buides començaven a fer-me nosa (i molta pudor). Una tarda l’individu va treure un mòbil i es posà a fer fotos del pis i a teclejar de pressa. Com és que no l’havia utilitzat encara? Què estava fent amb l’aparell? Potser demanava per WhatsApp que el vinguessin a buscar? Tant de bo! No sabia com desfer-me’n.
Ara les nits són força tranquil•les, m’estic acostumant a tenir companyia. Només m’he despertat dos o tres cops avui per la pudor a pizza podrida i a cervesa rància, i perquè encara se’m fa estrany escoltar com l’individu ronca al sofà. Demà al matí hauré de fer dissabte, sens falta, i demanar-li la roba: té llànties i fa olor de socarrat.
Ens hem llevat abans del migdia, avui, quina novetat. Com tots dos estàvem de molt bon humor hem esmorzat bé, res de rossegar restes de pizza i cafè fred del dia anterior. Després hem netejat el pis, ens hem vestit de diumenge, ens hem assegut al sofà i ha engegat la tele. He agafat dues birretes fresques de la nevera i amb el primer glop m’ha vingut una imatge potent de la Moreneta, així com en èxtasi, com una autèntica revelació divina, i he canviat d’idea: ja és hora que el tregui a passeig, ja és hora que el porti a veure les muntanyes de Montserrat.
  • Visto: 145