LA MEVA CURA

Feia fred, la mare patia, el temps s’acabava. Ja era l’hora, en uns pocs minuts el meu germà seria benvingut a la vida. Els nervis s’apoderaven de la situació, les nostres inquietuds anaven a més, s’assemblaria al pare o a la mare? Qui sap.
Tot d’una, el petit cos d’en Joan ja formava part del planeta Terra. Ràpidament els metges se’l endugueren, la meva ment pessimista ensumava alguna cosa, alguna cosa no anava ben encaminada. Possiblement el problema era jo, una persona que sempre es sentia abduïda per la seva negativitat. Cinc minuts més tard, el metge va entrar a l’habitació sol, sense cap companyia. Va ser aleshores quan una mirada preocupant va esdevenir entre els pares i jo.
Sense paraules, els nostres ulls es preguntaven mútuament qui seria capaç de fer la pregunta clau: passa alguna cosa? La mare però, tan emprenedora i decidida com sempre, poc va trigar a realitzar la pregunta.
Vaig veure com el senyor que havia ajudat a la mare a donar a llum, en Pere, empassava saliva, com si alguna cosa important hagués de dir quan, de sobte, per la seva boca van sortir les següents paraules: la vida d’en Joan serà lleugerament diferent a la dels altres.
Evidentment, la mare i el pare, al sentir-ho esclataren a plorar. Jo, intentant contenir les llàgrimes, vaig ser l’únic capaç de continuar la conversa amb en Pere. Concretament em va explicar que el meu germà patia una anomalia en el seu cariotip, una mutació genòmica aneuploïdia. Aquestes paraules, sent sincer, no havien format mai part del meu vocabulari fins que va resumir-me que el que patia en Joan era una trisomia al cromosoma vint-i-u, el conegut síndrome de Down.
Després de parlar-ho amb els meus pares, vam decidir que no ens quedava altra que afrontar-ho amb la màxima força i ànims possibles. D’aquesta manera aconseguiríem que en Joan pogués arribar a ser en un futur, una persona acceptada per la societat, com hauria de ser.
El problema era que en la societat del moment certes persones no acceptaven persones com el meu germà, fet que provocava un cert rebuig a les persones afectades.
Van anar passant els anys. Lògicament, en Joan s’havia topat amb comentaris desagradables al llarg de la seva trajectòria com a estudiant. Afortunadament, però, malgrat patir-ne la malaltia tenia una gran coeficient intel·lectual. El meu germà donava a tot el planeta una lliçó: amb esforç i constància no hi ha obstacles que t’aturin.
Un cop va acabar els estudis de batxillerat i haver fet les proves d’accés a la universitat, va adquirir la nota necessària per accedir a la carrera de medicina. Ell sempre havia estat un apassionat de la salut i de com curar les persones que patien alguna malaltia.
Feia sis anys que en Joan havia començat la carrera i ara ja l’havia acabada. Ara, només li quedava trobar un lloc en l’àmbit laboral, fet que li podia resultar una mica complicat degut a la situació actual. No obstant això, es va decidir per crear la seva pròpia empresa, dedicada especialment a la malaltia del Síndrome de Down.
Junt amb tots els integrants de la feina, en Joan va començar a realitzar una sèrie d’experiments a partir de diferents productes que ell havia creat. El seu objectiu era aconseguir una cura per a totes les persones afectades per la seva malaltia.
L’empresa funcionava d’allò més bé, pel que en Joan va tenir la possibilitat de establir noves instal·lacions per arreu del món. De fet, durant una temporada, va estar treballant a Nova York. Allà també va tenir l'oportunitat d'experimentar amb persones d’una altra nacionalitat i, d’aquesta manera, acabar de verificar la seva teoria.
Un cop va tornar a Catalunya, abans de procedir amb la investigació, va anar a visitar als nostres pares i com no, a mi, el germà que l’havia ajudat a complir part dels seus objectius. L’emoció que vaig sentir en veure’l és impossible de descriure, només recordo els crits d’eufòria que predominaven al menjador. Cap de nosaltres era capaç de creure el que havia estat capaç de fer en Joan.
Després d’explicar-nos tot el que havia aconseguit ens va explicar la millor notícia que a les meves orelles els hi faltava escoltar. Havia inventat un medicament capaç de modificar el cariotip de les persones i d’aquesta manera solucionar gran part de les mutacions més problemàtiques.
Es podria dir que en Joan va ser capaç de curar la seva pròpia malaltia. Per aquest fet, va ser guardonat amb diferents premis i, fins i tot, va rebre diners d’aquelles persones que havien trobat cura a les seves malalties, ja que els hi havia solucionat la vida!
  • Visites: 186

ESCOLA D'ESCRIPTURA

ESCUELA DE ESCRITORES

ESCUELA DE ESCRITORES

EDITORIAL GALAXIA

AEELG

METODE

RESIDENCIA D'INVESTIGADORS

INVESTIGACIÓN Y CIENCIA

AELC

IDATZEN

EL HUYAR

EUSKAL ETXEA

BIBLIOTEQUES DE BARCELONA