La Gota Pepa

Carles era un xiquet, que estava passant el cap de setmana amb el seu iaio Ramon, en la seua casa de camp, entre les muntanyes de Serra Nevada. La casa era de color marró obscur, envoltada de camps amb molts arbres i diferents tipus de plantes, tot rodejat de flor.
Cada vegada que Carles anava a casa del iaio, ell li contava diferents tipus d'històries fantàstiques; de dracs, prínceps, princeses… A Carles li encantava escoltar les històries del iaio.
Aquest era un cap de setmana plujós. Plovia com mai no havia vist ploure Carles. Hi havia trons i llamps, que es veien i s'escoltaven des de dins de casa i que l'espantaven.
Aleshores a Ramon, per a calmar-lo, se li va ocórrer contar-li una història però, aquesta vegada, distinta a les altres.
Ramon preparà dues tasses de xocolate molt calentes i anaren al saló, al costat del foc.
El iaio, assegut al costat del nét, començà a contar-li-la...
“Hi havia una vegada una goteta anomenada Pepa, que viatjava per tot el món, de diferent forma, ja que canviava d'estat cada vegada que feia calor o fred.
El viatge començà un gran dia de calor, a la mar Mediterrània, entre França, Espanya i Itàlia.
Era un dia calorós, els rajos solars pegaven molt fort i, en poquetes hores, l'aigua de la mar començà a escalfar-se ràpidament, fins que estigué tan calenta que canvià d'estat, de sòlid a vapor d'aigua, és a dir, a un gas.
Pepa notava com el seu cos, cada vegada més calent, pujava amb altres gotes com ella.
-Què està passant? Cap a on anem? Morirem? No ho entenc! -comentà ella.
-Ens estem evaporant, és molt divertit, ens n'anem de viatge -digué una gota molt sàvia que ho havia fet diverses vegades.
A poc a poc anaven pujant més i més, fins que arribaren al cel, un immens cel blau, ple de pardals i d’insectes i, com no, de núvols formats per unes gotetes molt xicotetes, molt paregudes a ella. Totes aquestes gotes estaven canviant d’estat gasós a líquid.
De sobte, quan estaven dalt del tot, Pepa notà com cada vegada feia un poquet més de fred, i veia que el cos començava a canviar-li altra vegada, s'estava condensant, estava passant de vapor d'aigua a líquid altra vegada, com les altres gotes que formaven els núvols.
Quan totes les gotes que acompanyaven Pepa en el viatge es condensaren, començaren a formar un gran núvol blanc, amb milers i milers de gotetes.
-Anem ja per la segona part del cicle de l'aigua, anem superràpid!! Normalment tardem el doble a fer-lo -va dir la gota més sàvia de totes.
-El cicle de l'aigua? Què és això? En què consisteix? -digué Pepa molt estranyada.
-L'aigua està en constant moviment, fent un procés circular entre les diferents parts de la hidrosfera -explicà la gota sàvia.
Es deixaren dur per l'aire que les duia d'un lloc a un altre, fins que arribaren a les altes muntanyes de l’Himàlaia.
-Quin fred que fa... se’m tremola tot.
Allí precipitaria, i les gotetes tornarien a canviar a l’estat sòlid, caurien en forma de neu o de granís, a poc a poc fins a desfer aquell gran núvol, o alguna cosa així, havia entés Pepa del que li havia explicat la gota que més sabia de totes, i que més vegades havia fet aquell llarg cicle.
Pepa veiat com queien les gotetes transformades en flocs de neu de diferent grandària i forma. I, de sobte...
Aaaaaaaaah!!! Que caic!!! -cridà Pepa com una boja.
Mentre queien, una gota sense color, ja que era molt transparent, li digué:
-Tranquil·la Pepa, no t'espantes, que és molt divertit!!!!! Sols cal mirar el paisatge tan bonic que hi ha.
-Aaaalaaaah!!! És veritat, quina preciositat -digué Pepa, mentre mirava les grans muntanyes nevades de l’Himàlaia.
En arribar als pics, van tornar a canviar d'estat líquid a sòlid, es van convertir en neu.
Van passar tot l'hivern a les muntanyes. Va ser molt dur, ja que feia moltíssim fred.
Després de passar l'hivern, van veure els rajos solars de nou. A poc a poc s’anà fonent la neu i formà un cabalós i llarg riu, que baixava des del pic de l'Everest.
Recorregueren un llarg camí, amb molts arbres, brossa, flors i algun que altre animalet, com ara cérvols i conillets.
Baixaren molt ràpidament, a tota velocitat.
-Quin mareig!!! Açò no s'acaba mai -pensà Pepa.
Notaven com la velocitat minvava progressivament, estaven arribant al tram mitjà. Açò era prou més tranquil. Es bellugaven a ritme suau.
Fins que per fi, arribaren al final del trajecte, tornaren a casa. Primer començaren notant la brisa de la mar, i després l'olor a aigua salada. Totes estaven molt contentes per haver arribat al principi i final d'aquest llarg cicle, i que tantes aventures i paisatges havien vist”.
  • Visites: 168