La meua història amb l'Alzheimer

Sóc Lídia Català i us contaré el que va ocórrer aquella nit fosca en la qual el món va perdre una persona meravellosa. Quan tenia set anys, ma mare va morir en un accident de cotxe, mon pare va entrar en una depressió i es va amagar en el treball. Jo vaig haver de créixer amb el meu veí Aitor, un home d’uns cinquanta o seixanta anys, però que no parava en tot el dia. Als matins, passejava la seua gossa i algunes vesprades anava al gimnàs per a mantindre un poc la seua forma física. Ell va perdre la seua dona fa uns deu anys, però va aprendre a viure amb això, ja que la seua dona no voldria que deixara de fer el que li agrada sols pel fet de no estar ella. Tenia dos fills però, en morir ella, no podien ni mirar son pare a la cara, ja que tot els recordava a ella. Un se n’anà a viure a l’altra punta del món i l’altre, a més de deu hores en cotxe.
Com us he dit, ell era qui em cuidava. Aquell dia, un dia aparentment com la resta, vaig entrar per tal de saludar-lo, ja que feia dos mesos que no el veia a causa de les vacances de Nadal. Però ell no era el mateix de sempre, quan vaig entrar, no em va reconèixer, al principi, creia que era una broma, però no era així.
Uns anys enrere a Aitor li van diagnosticar Alzheimer, estava en la segona fase, en la qual se solen tindre oblits quotidians, dificultats per a trobar les paraules adequades, per a recordar el nom de les persones que han sigut presentades fa poc. A més, en aquesta fase, la memòria dels fets recents està molt danyada, encara que rememora esdeveniments del passat amb notable claredat. Ell, per no preocupar ningú, va decidir no contar-ho i, fins aleshores, ningú no se'n va adonar.
Però aquell dia no em va reconèixer, estava molt més prim i quasi ni podia parlar. Aleshores, en veure’l així, de seguida vaig cridar mon pare, que estava a casa per les vacances. Quan mon pare arribà, em digué que hauríem de portar-lo a l’hospital, i això vam fer.
Una volta vam arribar, vam tindre una terrible notícia. El metge ens va informar que Aitor es trobava ja en la tercera i última fase de l’Alzheimer, la qual solia acabar amb la mort del malalt. En aquell moment vaig començar a plorar desconsoladament, no volia tornar a perdre ningú més.
Si el perdia, amb qui jugaria mentre mon pare no estiguera, qui m’ajudaria amb els deures, qui em renyiria quan fera alguna cosa malament, què passaria amb la seua gossa, qui m’ensenyaria a difrenciar el que està bé del que està malament, què seria de mi o, més important, què seria d’ell? Em van començar a sorgir preguntes, però la que més em preocupava era la de què seria d’ell. Estava clar que si s’havia d’elegir entre el cel o l’infern, aniria al cel, però i si hi ha més llocs. El millor d’això és que podria tornar a estar amb la seua dona, però encara així, de segur que lluitaria per quedar-se el major temps possible amb vida, ja que vida sols n’hi ha una.
Aitor es va quedar ingressat a l'hospital, però jo anava cada vesprada a visitar-lo. Un dia portava els escacs i jugava amb ell, un altre li portava els seus pastissos preferits, eixos que porten xocolata i nata, un altre dia li vaig ensenyar el que havia aprés a tocar amb la guitarra, però ell continuava sense reconèixer-me. En realitat em donava un poc igual que no em reconeguera, ja que el més important per a mi era no deixar-lo a soles i fer-li companyia.
Així vam estar durant uns mesos, però açò va acabar i, desgraciadament, no va acabar bé. Ell va morir, i jo... jo..., encara no sé com superar-ho. Mon pare, després d’açò, va començar a estar més per casa, va tornar a jugar amb mi i va començar a dir-me el que estava bé i el que estava malament. Però l’Alzheimer se l’emportà i, després de tot, no sabia què fer.
A dia de hui he aprés que la vida fa el que vol i que cal aprofitar-la al màxim, i estic molt agraïda a la vida per posar Aitor en ella. Jo ara tinc vint-i-dos anys, estic estudiant medicina a la universitat, i el meu somni seria trobar una cura per a l’Alzheimer.
  • Visites: 148