El nostre microcosmos.

I jo era teua quan em partia per la meitat o quan et donava tot el meu ser, i tu eres meu sempre que la suma dels nostres cossos donava nombres enters. Vull pensar que sabia que jugaves amb mi i que tots dos mai seríem nombres primers, que ningú ens podria dividir, malgrat això jo seguia prometent-te infinits, positius i negatius.

Mai em va importar que el nostre límit tendira a zero o convertir-me en nul·la mentre em deixares ser la teua Rosalind Franklin o la teua Marie Curie.
Totes i cadascuna de les meues cèl·lules dansaven amb la melodia de les teues pregàries i cadascun dels meus sentits es disputava ser el primer a estimar-te.

Jo com a bon enllaç iònic et transmetia tot el meu amor sense esperar res per la teua banda, era massa ingènua i generosa. Massa voltes donava al teu món i cada vegada la velocitat es multiplicava per una constant que mai vaig saber desxifrar, crec que m'enganyaves. I així va ser.
Vaig descobrir que tenies moltes ramificacions i que en cap moment es dirigien cap a mi. M'agradaria haver-me cregut les teues fal·làcies i haver conviscut en simbiosis (pobra de mi) a la teua vora. Però la nostra relació es basava en un criteri egoista el qual sempre anava a favor teu.

Ja no m'importa ser aquell electró perdut en un núvol d'enyorança o aquell virus, que intenta guanyar-se la confiança del seu hoste i així sentir-se viu. Ja no, perquè ara pense en mi i en les meues emocions. Perquè ara sé que és la llibertat i això que nomenen pau.

Sempre recordaré l'energia que despreníem junts i com érem d'incandescents en la nit de Sant Jan. Més endavant, ho faré més endavant, quan les meues neurones es regeneren i facen noves sinapsis amb les quals oblidar la teua imatge. Quan pensar-te siga més fàcil i quan la meua pell esborre tot rastre de les teues ''carícies''.

Faré l'esforç de perdonar-te quan les taques color violeta en forma de nebulosa desapareguen del meu cos i els sons estridents que ocasionaven els teus colps siguen buits. Faré l'esforç de perdonar-te, si promets oblidar-me. Si no trenques totes les unions que em fan viure i si pares la teua cerca i em deixes lliure.

La violència de gènere i el masclisme són gasos que entren en tu sense avisar, sense carta de presentació o sense haver signat una autorització abans; com l'oxigen que respirem, està al voltant esperant la seua pròxima víctima.
Són sòlids ben compactes i que cap dissolvent (apolar o polar) pot diluir, et penetren i et parasiten sense compassió i, mentrestant, la teua voluntat i integritat queden com un zero a l'esquerra. Disminueixes el teu valor en funció dels dies que passes al seu costat. Són bacteris que tenen la capacitat d'adaptar-se a qualsevol entorn amb una facilitat quasi miraculosa. A poc a poc, sense presses, com el lleó que espera la seua pròxima víctima, com una flor esperant ser pol·linitzada.
  • Visites: 206