Cap als estels

Evelyn va observar amb melancolia aquell racó de vida, flotant a més de cent mil quilòmetres per hora entorn un petit estel groc, per la finestreta de l’escotilla de l’elevador a l’estació Clarke. Va recolzar-se a la paret sense aturar-se a pensar en l’estreta distància que la separava del fred buit de l’espai en aquella meravellosa càpsula de grafè pujant per un feix de fibres de nanotubs de carboni, que els transportava a ella i al seu equip des del centre espacial internacional, en terra, cap a l’estació espacial situada en òrbita a 483 km d’altura.

Era l’any 2533, i ja feia cinc-cents anys des de l’esdeveniment que va canviar-ho tot per aquí, cinc-cents anys des de que la humanitat va veure perillar seriosament la seva continuïtat, la de tots el éssers vius en la Terra així com la del planeta en si mateix. La crida per la supervivència va ser unànime, les fronteres ensorrades i un govern mundial constituït, sobre el qual reposava la major càrrega que cap organització havia tingut que suportar mai. Les preguntes, respostes i esperances no varen vindre d’altre costat sinó de la ciència. Quina alternativa hi havia si no era la de poblar altres mons? Com haurien de sobreviure si l’amenaça posava en perill l’existència mateixa de l’únic lloc habitable conegut en tot l’univers?

No varen ser molts fora del màxim consell qui es varen adonar que les que consideraven com simples tecnologies que ja s’utilitzaven feia només uns lustres en pantalles tàctils i electrònica podrien ser vitals per al nostre futur. Aquelles que varen començar el seu camí només unes dècades enrere per joves investigadors amb la mateixa innocència i il·lusió que una criatureta amb una lupa i un telescopi de plàstic escodrinyant els insectes capturats o les taques de la lluna.

- Què, com ha anat avui “la experimental”, quins plans tens pel cap de setmana, Kostya? – li va dir afectuosament el professor André Geim de la universitat de Manchester al seu nou postdoc, Konstantin, en la primera dècada del tercer mil·lenni.
Amb aquella pregunta trivial, va començar tota una revolució, molt lenta però inexorable, doncs Kostya tot just havia caracteritzat el grafè després d’aplicar la seva allocada idea d’utilitzar cinta adhesiva per separar les làmines de grafit pirolític fins a obtenir una única capa d’àtoms de carboni. Irònicament per a la 25ª centúria, on es compartien tots els coneixements i recursos, la sort dels descobridors del nanotubs de carboni, dos soviètics a la dècada del cinquanta, no va ser tan fulgurant i l’impacte de la seva publicació en rus va quedar llastrat quasi quatre dècades per la barrera de l’idioma fins que es varen re-descobrir pel professor Iijima, a les darreries del mateix segle.

Aquestes i altres nanotecnologies, com els ful·lerens, varen créixer i millorar espectacularment a partir de començaments del segle XXI i s’encontraven al seu punt més àlgid quan va ocórrer “l’incident”. Sembla que no va ser casualitat, al cap i a la fi, que s’impliquessin tants recursos en aquesta direcció i que ara, fossin aquells nanomaterials els que constituïssin la base de la primera nau interestel·lar construïda: en els condensadors per l’emmagatzematge d’energia provinent del generador Penrose, el circuits superconductors, l’escut deflector de petits asteroides, el mateix elevador a l’estació...

- Capitana, ens apropem a “Arthur” (l’estació havia estat nomenada Arthur C.Clarke en honor a l’autor de ciència ficció) – li va dir Markus, el seu segon i copilot de la nau, fent que Evelyn despertés dels seus pensaments i es concentrés en la missió que tenien per davant.
El transbordador cap a la nau aguaitava l’arribada de l’equip en l’estació Clarke. No hi havia pressa, una empresa de tal magnitud havia trigat més de dos segles en completar-se des de que començaren els primers assemblatges i no es preveia un altre esdeveniment d’extinció massiva (ELE, per les seves sigles en anglès) fins d’allà a uns altres tres-cent mil anys.

- Prepareu l’acoblament – va dir la capitana Evelyn.
La civilització humana ja havia assolit el nivell I en l’escala d’evolució tecnològica de Kardashov a meitats de la 22ª centúria, però el pas que estaven a punt de donar era molt més important, significava el primer èxode interplanetari de la humanitat. Però Evelyn no es sentia de cap manera angoixada, s’havia preparat tota la seva vida per aquell moment.

- De la "poyata" cap als estels! - va dir, avergonyint-se tot d’una; en el seu cap la frase sonava més grandiosa i menys artificial del que realment era.
No obstant, no va haver cap rialla ni una entre els seus companys sinó somriures i mirades còmplices; l’anècdota de com va començar tot era més que coneguda entre aquella tripulació. Per primera vegada, una nau partiria cap als confins de l’univers a la cerca d’una nova llar, d’un nou futur.
  • Visites: 29

ESCOLA D'ESCRIPTURA

ESCUELA DE ESCRITORES

ESCUELA DE ESCRITORES

EDITORIAL GALAXIA

AEELG

METODE

RESIDENCIA D'INVESTIGADORS

INVESTIGACIÓN Y CIENCIA

AELC

IDATZEN

EL HUYAR

EUSKAL ETXEA

BIBLIOTEQUES DE BARCELONA