El mirall de la natura

Dos de maig. Després de 500 anys, puc obrir els ulls durant uns moments i fer una ullada al món. Què hi veig? Ni rastre dels Medici a Florència, ni dels Sforza a Milà ni el rei a França. Només el Papa continua regnant. Però, què canvia! Porta una simple creu de metall. Que modest. I sí, aquest cortesà presumit Buonarrotti va acabar de pintar la capella. Sembla que a la gent els agrada. Jo mai no podria simpatitzar amb aquesta glorificació del cos humà. Supèrbia.
Encara s’enrecorden de mi? I tant! Exposicions a tot arreu, llibres, documentals, conferències, visites guiades. També a Alemanya, Anglaterra i Polònia. Però mai no hi he estat. I els meus quadres? La Gioconda exposada en un palau reial! I davant de la imatge hi ha persones amb pals sobre els quals es munten petits aparells. Els seus somriures no guarden cap secret. Del meu nu Joan Baptista ha fet un Bacus, cobrint la seva nuesa. Aquests puritans. A Santa Maria della Grazie, el pigment es desprèn. Ho sabia, no volia un fresc. Per a colors i contrastos intensos, cal pintar amb oli. L’art és efímer, perquè també forma part de la natura. Però, en canvi, El Sant Sopar ha estat restaurat diverses vegades. La batalla d’Anghiari - va desaparèixer! Per això, sóc als museus a Munic, Cracòvia, Sant Petersburg, Washington. I a Abu Dhabi? Però no vaig pintar el “Salvator Mundi”! Se’n pagar 400 milions de ducats. Ha, ha.
Però, què diuen de mi! Uomo universale? No, sempre vaig ser un marginat. M’han insultat com a herètic, que no reconeix el poder diví (sí, és veritat!). Jo, de totes les persones, l’encarnació del Renaixement? Això fa mal. Com menyspreava aquells humanistes parlant llatí, aquells admiradors desprevinguts de la antiguitat, enamorats de les seves pròpies paraules doctes!
Jo, un geni universal? Ximpleries, ximpleries. Jo era pintor, pintor, pintor. O pintor-filòsof. Potser fins i tot pintor científic. La meva eina més important no era el pinzell, sinó l'ull. Del veure s’arriba a la comprensió. Clar, no amb la mirada fixa, sinó amb una visió exploradora i comparativa. L’únic professor és la natura, cal estudiar-la. I la mà del dibuixant la representa. El pintor es converteix en el mirall del món. Sant Jeroni, Ginevra Benci, Cecilia Gallerani - la pintura és capaç de retratar l’interior de l’home. Els seus sentiments, desitjos i pors ocultes. Ja ho veig, han inventat la psicologia per a això. El pintor observa com flueix l’aigua i quins camins cava. I, per tant, el pintor sap com construir les preses, canals i ponts. Dibuixant ell també entén com creixen les plantes, la morera, l’ornitògal, el roure pènol. I sí, també pren el bisturí per veure-hi sota la pell, descobreix les quatre càmeres del cor humà, el curs del torrent sanguini, l’estructura de l’úter. Mirant l’ermini l’observador pot endevinar els ossos petits i les fines venes sota la pell blanca.
Jo, precursor de l’ecologia? Potser. No menjar res on hi fluís la sang: aquest era el meu lema. Avui tothom menja carn. Perquè és tan barata? Tot i així, hi ha restaurants per a vegetarians a tot arreu. Que estrany. L’home és part de la natura. Ell esdevé vell i arrugat mentrestant ella produeix i destrueix constantment. Bonic i lleig, bo i mal. Aquestes categories li són alienes.
Jo, guardià dels secrets ocults? Ben al contrari! Sí, escrivia en escriptura en mirall. Però només perquè era esquerrà i per a mi era molt més fàcil. Avui es guanya diners amb el meu nom. “El codi Da Vinci”, un llibre ple de teories absurdes de la conspiració. Com odiava els alquimistes i altres traficants dels secrets, que en realitat no entenien res de la natura, perquè buscaven la veritat en textos antics. Almenys aquells defraudadors miserables han desaparegut.
Jo, el pioner dels enginyers? Massa honor. Sempre he volgut entendre la natura, no canviar-la. Què és aquest soroll? Allà, un helicòpter! Impressionant. I allà - ha! - dues rodes connectades per una cadena. Bicicletes s’anomenen ara! Ningú ha entès la ironia dels meus dibuixos de màquines. No és òbvia? A les enormes màquines de guerra, l’home es converteix en una mera roda de dentadura. Profecia complerta.
Una última mirada. Sempre desconfiava de la paraula i de la seva ambigüitat. Volia capturar el món a través d’imatges. Quadres, dibuixos, croquis i mapes plenes de moviment i vida. Cal dibuixar les petxines fossilitzades per entendre com aquestes criatures marines van arribar a les altures dels Apenins. Però ara m’han dividit. Els meus quadres es troben en museus d’art, les meves màquines imaginades es recreen en museus de la tècnica. La ciència i l’art es separen? Em sembla un camí equivocat. Acluco els ulls de nou. D’aquí a 500 anys ens tornarem a veure.
  • Visites: 166

ESCOLA D'ESCRIPTURA

ESCUELA DE ESCRITORES

ESCUELA DE ESCRITORES

EDITORIAL GALAXIA

AEELG

METODE

RESIDENCIA D'INVESTIGADORS

INVESTIGACIÓN Y CIENCIA

AELC

IDATZEN

EL HUYAR

EUSKAL ETXEA

BIBLIOTEQUES DE BARCELONA