Pràctiques de microscòpia

M’havien advertit dels estímuls que experimentaria: el formigueig, la pressió esclafadora, la dificultat per determinar els límits del meu nou cos en l’ambient aquós. Tot això hi era, però res m’havia preparat per a l’olor de podridura, ni per aquella claror difusa que m’embolcallaven. En teoria, només hauria de poder experimentar sensacions tàctils, esclats de química que em guiarien les accions: si calia depredar o fugir, bategar rítmicament o amb desfici, contraure’m o allargar-me a seccions, descobrint el medi a la cerca d’aliment i d’entorns amables. Ningú no va gosar a dir-me si podria percebre la calor i el fred, el dolor i el plaer.
De moment, però, l’únic que em preocupava era assegurar-me que el trasplantament havia estat correcte i que la meva consciència hi era tota. Per intentar tranquil·litzar-me vaig començar amb una sèrie de records bàsics. Em deia Praia, la mare meva mare havia estat la Lismargu, tenia dues filles precioses i hi havia un gronxador vermell al jardí dels avis; m’havien regalat una bicicleta als set anys i havia perdut la virginitat als setze, amb l’enze del meu veí, que en tenia disset i duia ulleres de cul de got, abans de decidir que les noies també m’agradaven. Havia estudiat enginyeria genètica, tenia un expedient brillant, el catedràtic de bioreactors havia deixat la dona per mi, el meu sou era de sis zeros i, als cinquanta tres m’havien detectat el marcador del càncer cerebral que s’havia de desenvolupar al cap d’un temps indeterminat, tan inoperable com inevitable. Ho recordava tot. També com m’havia acomiadat de la Kira i la Noa. Havíem fet tanta broma... Elles també desarien les pròpies consciències dins l’ADN d’una ameba i qui sap si els clons dels nostres clons es trobarien surant en algun mar primigeni. Però després havíem plorat, abraçades, oblidant rancúnies i malentesos, de nou unes nenes petites amb una mare perfecta.
L’empelt funcionava: fins i tot podia recordar l’olor dels cabells de la Noa, el tacte humit de la galta de la Kira. I aquests records em feien un mal punyent, del qual m’alegrava. Si tot el que havia d’incorporar de nou al meu jo era com allargassar els pseudòpodes per enxampar un protozou o com aconseguir que el vacúol vibràtil em mantingués l’osmosi, preferia tenir els sentiments intactes, poder imaginar-me el món de colors, sons, olors i sabors dels records viscuts. La immortalitat és llarga i durant els eons a venir tindria temps de sobres per surar pels racons més desconeguts de mi mateixa.
Però ara, havia d’afanyar-me. Calia menjar, créixer ràpidament, dividir-me... omplir el medi de còpies exactes de mi mateixa, assegurar-me l’eternitat. No sabia on m’havien deixat; en algun toll, potser en un rierol.
De sobte, la claror lletosa va esdevenir blava. Una substància llefiscosa no em deixava moure, l’esclafament esdevenia insuportable. Com l’escalfor terrible que m’eixugava, ràpida, inexorablement. Calor i dolor i la darrera llambregada de consciència: portaobjectes, blau de metilè, cobreobjectes, fixació de la mostra... mort.
  • Visites: 33

ESCOLA D'ESCRIPTURA

ESCUELA DE ESCRITORES

ESCUELA DE ESCRITORES

EDITORIAL GALAXIA

AEELG

METODE

RESIDENCIA D'INVESTIGADORS

INVESTIGACIÓN Y CIENCIA

AELC

IDATZEN

EL HUYAR

EUSKAL ETXEA

BIBLIOTEQUES DE BARCELONA