L’orquestra sense esturió

L’Alondra mou les mans com si dirigís una orquestra. Concretament l’orquestra de la natura. Sembla que marqui la pauta de les espècies: ara canta el rossinyol, després les fulles fan frec-frec amb el vent i segueix amb el brunzit d’un abellot. Cada ésser té la seva funció, la melodia sona perfecte i l’ecosistema funciona correctament.

Però la llacuna que té el davant, l’orquestra d’avui, no sona bé. Ella l’escolta, la mira, la percep. Sent el buit que ha deixat l’esturió, l’instrument que ha desaparegut. És com si al Concert número 5 en La Major de Mozart, pensat per ser tocat en violí, deixés de sonar el violí.

Miro a l’Alondra mentre usa el seu do. És capaç de veure les relacions dels ecosistemes i les manipula mentalment cercant què és el que no funciona. El moviment de les mans l’ajuda en aquest procés. Així, busca entre les interaccions perquè no queda aquest peix a l’únic lloc del país on encara se’n troba.
Un dia em va explicar com percep el món: línies que es creuen arreu, amb un inici i un final. Línies, les relacions, de diverses tonalitats de verd unides a punts, les espècies, tot movent-se de forma erràtica formant una gran malla.

Ara mateix està filtrant les línies i els punts de la llacuna, investigant el motiu pel qual no queda esturió quan ja hauria d’haver arribat. Veig que deixa de moure els braços i pujo al turó. Té les celles arrufades.
- Per què la gent deixa anar espècies invasores? – em pregunta sense mirar-me.
- Aquest és el motiu? – fullejo la guia de fauna i flora de la zona i no en sé veure cap d’invasora.
- No crec que hi sigui, la presència del barb roig sembla molt recent.
- Barb roig? Menja ous d’altres peixos, oi?
- Correcte. Deuen haver introduït aquest peix abans de l’eclosió dels ous d’esturió i se’ls han menjat quasi tots. Per això n’han nascut tant poques. Les línies que indiquen depredació són realment fortes. Però el problema no acaba aquí.
- Què vols dir?
- Si no actuem ràpid, tota la llacuna pot quedar afectada. I això implica tots els insectes i altres vertebrats, així com les plantes aquàtiques que hi viuen. Insectes que són l’aliment dels petits ocells que s’alimenten aquí, granotes que són la base de la parella de llúdrigues que viuen en aquest espai, i plantes que són l’aliment dels anàtids que migren i paren cada any a descansar del seu viatge.
- Vaja, tot l’ecosistema trontolla – l’Alondra assenteix amb el cap.

Baixem del turó i comencem a parlar sobre com procedirem: calcularem la densitat de barb roig i posarem càmeres per confirmar que s’alimenta dels ous d’esturió. Amb aquesta informació separarem la llacuna en sectors, aïllant les zones amb les postes i traient primer els exemplars d’allà. Després traurem la resta.

Ens acostem a la massa d’aigua i caminem per la vora. Miro l’aigua i identifico ràpidament diversos barbs roigs. “Sí que n’hi ha, sí”, penso. Ens està esperant la persona que ens ha contractat, l’alcaldessa del poble que viu dels esturions, i li expliquem el que hem vist, senyalant els peixos. Ens comenta que els pescadors els van introduir per usar-los com a esquer. No sabia que eren una espècie invasora.

Mentre tornem al poble detallem el procediment que seguirem per confirmar la nostra hipòtesi. Està clar que sabem què passa, ja que l’Alondra mai falla. Ara, no podem explicar que veu les relacions dels ecosistemes, així que plantegem una investigació per tenir les dades que validin les nostres hipòtesis.

L’alcaldessa hi està d’acord i ens comenta que tindrem el suport dels habitants pel que faci falta.
Uns mesos més tard tornem al municipi per retirar els últims barbs. Els veïns estan contents perquè han vist anguiles altre cop. L’any que ve podran recuperar el turisme de conservació per observa esturions. Els pescadors de la zona han entonat el mea culpa i han pagat el dany causant amb una multa i la pèrdua de la llicència.

Sospiro. Sempre igual: actuem pensant que els nostres actes no tindran conseqüències. És un peixet de res, és una planta inofensiva. Cada vegada és el mateix. Si no fos per l’Alondra s’haguessin quedat sense esturió, el seu principal recurs econòmic.

És cert que no hi ha ningú com ella, però hi ha gent molt bona que també lluita per la conservació de la natura i mai es reconeix el seu mèrit. Són herois i heroïnes de la biodiversitat, tinguin o no tinguin els seus poders. I gràcies a la seva tasca mantenim l’esperança de canviar la nostra relació amb l’entorn i tenir una societat més sostenible. D'aconseguir que tot el planeta sigui una gran orquestra que soni de manera perfecta.
  • Visites: 107

ESCOLA D'ESCRIPTURA

ESCUELA DE ESCRITORES

ESCUELA DE ESCRITORES

EDITORIAL GALAXIA

AEELG

METODE

RESIDENCIA D'INVESTIGADORS

INVESTIGACIÓN Y CIENCIA

AELC

IDATZEN

EL HUYAR

EUSKAL ETXEA

BIBLIOTEQUES DE BARCELONA