Una de vampirs, virus, i biòlegs moleculars

“Jude, t’adones que et fas vell quan coneixes més gent morta que viva” li havia dit un ancià viticultor al sud d’Itàlia pels volts del 1800. Ell, tot i que no aparentava més d’una trentena, feia molts anys que havia passat aquell llindar. Era inevitable, car havia vist pujar i caure civilitzacions, viscut infinitat de guerres i pandèmies, i sobretot, havia portat la mort de la seva pròpia mà a molta, molta gent.

Sovint recordava com es va convertir en el que era avui dia, un ésser immortal sobre el qual ni el temps ni les malalties tenien cap efecte. Va ser per casualitat que aquell jove carismàtic anomenat Jesús el captés en la seva comunitat i deixés de ser tresorer per a esdevenir un dels escollits. Començant per Llàtzer, fins als seus altres onze companys, tots havien anat caient en el parany de la immortalitat. Sovint, també recordava el dia que va vendre el seu mestre als romans. Com no l’havia de trair un cop va saber el preu que hauria de pagar per la vida eterna? Alimentar-se de la vida dels altres, romandre en les ombres, condemnat a no sentir mai més res per ningú... tots aquells eren els detalls que el seu mestre havia obviat en convertir-lo.

No podia evitar una ganyota burleta quan pensava com la història i els interessos polítics havien tergiversat aquells fets que marcaren aquella època tumultuosa fins al punt de capgirar el veritable missatge i representar a aquell ésser com el màrtir d’una nova religió. Encara que mirat fredament tampoc era tan estrany, car els de la seva estirp sempre havien acabat essent considerats deus o entitats sobrenaturals; dels grans emperadors de la Xina als faraons egipcis, el poble sempre adorava a aquells que s’aixecaven de la tomba, tot i que al final molts d’ells acabessin en una mort horrible a mans del mateix poble.

Què sabien aquells ignorants sobre genètica molecular, transcriptòmica o sobre virus lisogènics? Com s’anaven a imaginar ells que aquells éssers eren merament humans normals infectats per un virus que només volia sobreviure assegurant-se que el seu hoste fos el millor adaptat de l’espècie? El preu, però, d’una capacitat regenerativa tan elevada era un metabolisme extremadament accelerat que requeria fonts proteiques concentrades i en quantitat. Què millor que la sang com a fons d’aliment? Avui en dia, per sort, aquesta necessitat proteica es podia cobrir amb complexos biogenerats sense la necessitat d’ingerir sang com en el passat.

Un altre problema, no tan fàcil de solucionar, era la constant persecució per part dels descendents de l’antiga orde del Temple, modernitzats i reconvertits, amb l’únic propòsit d’acabar amb l’existència de tots els vampirs de la terra. Els havia defugit saltant de continent en continent, canviant d’identitat i, quan la situació ho demanava, lluitant per a la seva vida. Sabia, però, que no els podria eludir per sempre, i igual que molts dels seus germans, ell també acabaria essent víctima de la implacabilitat dels Templers. Però no volia anar-se’n sense pagar els seus deutes amb la humanitat. Portava, per això, 20 anys estudiant virologia i genètica molecular per tal d’esbrinar els secrets d’aquell virus que el va infectar ara fa prop de dos mil·lennis.

El seu objectiu era clar, però extremadament complex: havia de separar les capacitats regeneratives i immunitàries conferides per aquell peculiar virus de la maleïda set de sang i manca d’empatia que n’estaven associades. Estava tan proper a tenir èxit! Calculava que en un parell d’anys ho podria resoldre. Però l’havien descobert de nou. Tot i ser plenament conscient del risc que corria, no volia fugir i que es perdés tota la seva recerca sobre el virus al CRG de Barcelona. Estava massa cansat per a començar de nou, i afrontava el seu destí amb serenitat, però no volia marxar d’aquest món sense assegurar-se que tot el que havia après no s’esvaís com la boira en aixecar el dia.

Havia de prendre una decisió. Tot sabent que els cavallers acabarien amb ell en cosa de dies va fer l’únic que podia fer perquè la seva recerca continués. Va cridar al seu despatx a aquella jova becària tan espavilada i prometedora.

- Maria, li va dir, hauríem de discutir quelcom en privat.

- Què en penses de la immortalitat?
  • Visites: 103

ESCOLA D'ESCRIPTURA

ESCUELA DE ESCRITORES

ESCUELA DE ESCRITORES

EDITORIAL GALAXIA

AEELG

METODE

RESIDENCIA D'INVESTIGADORS

INVESTIGACIÓN Y CIENCIA

AELC

IDATZEN

EL HUYAR

EUSKAL ETXEA

BIBLIOTEQUES DE BARCELONA