LA REAL, VERITABLE, ÚNICA, I ABSURDA HISTÒRIA DE L’EVOLUCIÓ I REGRESSIÓ DE L’ÉSSER HUMÀ (Best seller científic, encara inèdit)

De l’home al mamífer «irracional»

Un dia em vaig trobar, en uns abocadors d’escombraries, un sac d’ossos i me’l vaig menjar. Feia molt de temps que intuïa que era un gos. Aquell acte m’ho confirmà plenament. Des d’aleshores, sempre que bordo ho faig amb total seguretat. Ja no tinc dubtes interiors: pixo a qualsevol cantonada. També ensumo sense cap mena de recança les xones de totes les gosses. Cago al bell mig de les voreres, si en tinc ganes. Realment he trobat el meu ego. Sóc feliç.
Abans, quan era home, m’havia d’aixecar ben aviat cada matí, i treballar, fent sempre bona cara als clients per vendre els articles del patró. Havia d’anar vestit i sortir amb una colla d’ingrats que no comprenien res. Havia de fer el llit, rentar plats... En determinats llocs no podia ni escopir.
Ara lladro, pixo, vomito tot allò que vull, com vull i on vull.



Del mamífer «irracional» a l’au

Un dia em vaig trobar, en uns abocadors d’escombraries, una llauna de sardines i me la vaig menjar. Feia molt de temps que intuïa que era una gavina. Aquell acte m’ho confirmà plenament. Des d’aleshores, sempre que volo ho faig amb total seguretat. Ja no tinc dubtes interiors: descanso tranquil•lament al damunt de qualsevol antena de televisió. També dormo recolzant el pes del cos sobre només una pota. Atemoreixo els peixos de la mar amb crits. Realment he trobat el meu ego. Sóc feliç.
Abans, quan era gos, la mainada m’empaitava, els vailets m’apedregaven. De vegades cap bona senyora no em donava de menjar; llavors patia molta fam. Havia de barallar-me amb d’altres gossos per aconseguir un tros de pollastre. Embogia, quan volia travessar un carrer farcit de cotxes.
Ara volo amb la meva companya i, junts, fem nius idíl•lics per covar.


De l’au al peix

Un dia em vaig trobar, en uns abocadors d’escombraries, un pop i me’l vaig menjar. Feia molt de temps que intuïa que era una tonyina. Aquell acte m’ho confirmà plenament. Des d’aleshores, sempre que nedo i bussejo ho faig amb total seguretat. Ja no tinc dubtes interiors: puc recórrer els set mars a pleret. Amb la boca oberta, menjo sense aturador; mai no m’embafo. Tinc un sistema circulatori molt eficient. Realment he trobat el meu ego. Sóc feliç.
Abans, quan era gavina, els homes em disparaven trets, robaven els ous de la meva companya. Durant el mal oratge no podíem nodrir-nos, les onades ens xopaven les plomes. Ho passàvem malament.
Ara tant hi fa si plou o fa sol; tothora menjo i nedo.


Del peix al vegetal

Un dia em vaig trobar, en uns abocadors d’escombraries, una caixa de terra i me la vaig menjar. Feia molt de temps que intuïa que era una margarida. Aquell acte m’ho confirmà plenament. Des d’aleshores, sempre que clorofil•lo ho faig amb total seguretat. Ja no tinc dubtes interiors: puc estendre amplament els meus pètals al sol. Noto créixer les meves fulles, assaboreixo la pluja. Realment he trobat el meu ego. Sóc feliç.
Abans, quan era tonyina, hi havia peixos grans que volien cruspir-me. Hi havia xarxes gegants que capturaven companyes, de les quals mai més no se sabia res. Tenia les escates malferides, atès les arponades rebudes.
Ara creixo tant com vull i sento la saba recórrer el meu cos.


Del vegetal al mineral

Un dia em vaig trobar, en uns abocadors d’escombraries, un tros de lignit i me’l vaig menjar. Feia molt de temps que intuïa que era una pedra calcària. Aquell acte m’ho confirmà plenament. Des d’aleshores, sempre que rodolo ho faig amb total seguretat. Ja no tinc dubtes interiors: formo part d’una muntanya. Em solidifico i, fins i tot, cristal•litzo. Realment he trobat el meu ego. Sóc feliç.
Abans, quan era margarida, la tempesta m’ensopia els pètals i hi havia qui maltractava les companyes amb un joc de «sí o no». Quan no hi havia saó, les meves arrels s’assecaven, no trobaven substàncies per nodrir-me.
Ara sóc autosuficient; em sé part del Tot i del No-Res.


Del mineral a l’infinit

Un dia em vaig trobar, en uns abocadors d’escombraries, un bocí de veritat i me’l vaig menjar. Feia molt de temps que intuïa que era un infinit. Aquell acte m’ho confirmà plenament. Des d’aleshores, sempre que tinc un sentiment sé que el sento amb total seguretat. Puc ser o bé no ser; fins i tot puc fer existir ambdós sentiments dins l’àmbit de l’existència inexistent existencial. Realment he trobat el meu ego. Sóc feliç.
Abans, quan era pedra calcària, hom em colpejava i m’estimbava, impotent, rocam avall. La meva matèria es desgastava, patint dolors insuportablea.
Ara sóc etern.


Conclusió

Sóc imaginació: sóc, a la fi, lliure.
  • Visites: 127

ESCOLA D'ESCRIPTURA

ESCUELA DE ESCRITORES

ESCUELA DE ESCRITORES

EDITORIAL GALAXIA

AEELG

METODE

RESIDENCIA D'INVESTIGADORS

INVESTIGACIÓN Y CIENCIA

AELC

IDATZEN

EL HUYAR

EUSKAL ETXEA

BIBLIOTEQUES DE BARCELONA